Els avantpassats

(Barcelona 1846-1896)

Obrer català que es va destacar pels seus dots polítics i pel seu esperit de lluita.  

El 1872 formava part del Consell Federal de la Secció Regional Espanyola de la Internacional

obrera, de la qual ell va ser un dels primers catalans que s’hi afilia.

Assolí un gran prestigi entre els seus companys. Alhora que a la Internacional, pertanyia a la tendència més extremista del federalisme català.

Fou diputat a Corts diverses vegades i, en el Parlament espanyol, va protestar amb energia per les arbritarietats del governador de Barcelona en relació amb el moviment sindical (22-5-1871); en altres de les seves intervencions va defensar la legalitat de l’Associació Internacional de Treballadors.

Juntament amb Pompeu Gener, va ser redactor d'»El Comunalista», diari republicà, democràtic, federal, socialista.

El 1869 va ser un dels signants del document del comité Republicà federal de la provincia de Barcelona (27-9-1869), en el qual hom incitava el poble a agafar les armes i va formar part de la junta suprema Revolucionària. Va dirigir la lluita, personalment, a Igualada.

Pel març de 1873 va ser designat, per les quatre diputacions del Principat,  per a la proclamació de l’Estat Català prevista pel dia 9, del qual ell n’havia de ser el president provisional. Pau Magraner, secretari polític de Baldomer Lostau, en el seu «Dietari» ens descriu la nit del dia 8, reflexionant sobre la transcendència del que havia de passar l’endemà.

Frustrada la proclamació, a causa de les promeses de Pi i Margall i d’Estanislau Figueres, va prendre el comandament dels batallons de Guies de la Diputació, amb els quals va combatre les forces carlines.

 Juntament amb Pau Alsina i Roca i Galés va insistir perquè els internacionalistes deixessin llur actitud apolítica i s’inclinessin cap al marxisme.

Amb la caiguda de la Primera República, s’hagué d’exiliar.

De retorn a Barcelona prengué part activa en el Congrés Regional Federalista de Catalunya que va aprovar el projecte de Constitució de l’Estat Català (1883). Va ser membre del Consell Regional Federal.

Tweet

(Olot 1878, Barcelona 1933)

Va estudiar dret i filosofia a la Universitat de Barcelona. S’incorporà a la Lliga Regionalista. Fou diputat de la Mancomunitat i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1919).

 El 1922 va fundar Acció Catalana, d’ideari republicà, i mantingué fortes divergències amb Cambó (L’altra concòrdia, 1930), encara que el 1933, en evolucionar cap al conservadorisme, reingressà a la Lliga (publicà llavors Una política catalanista), després d’haver estat diputat a Madrid el 1931 i el 1932. Una altra obra política, anterior, fou el Discurs a les joventuts catalanes (1919).

Com a poeta (escriví amb el pseudònim Guerau de Liost), la seva personalitat s’inscriu en el Noucentisme4 (La muntanya d’ametistes, 1908); cantà la naturalesa i demostrà un perfeccionisme excepcional que el va situar com un dels millors autors de la seva generació.

 De la seva obra cal destacar també: Somnis (1913), La ciutat d’ivori (1918), Selvatana amor (1920), Ofrena rural (1926), Sàtires (1929), etc.

Tweet

(Torredembarra 1800, Barcelona  1872)

Pilot per l’Escola de Nàutica de Barcelona. Del 1810 al 1816 va viure a Amèrica.

Fou un dels principals defensors del proteccionisme. Col.laborà en importants periòdics de Madrid i de Barcelona, i va publicar diversos opuscles sobre qüestions econòmiques.

Va ser diputat a Corts i senador.

El trobem entre els més importants industrials de la seva època. El 1809 s’inicià en el negoci del seu pare que era comerciant. En morí el seu pare, arruïnat, es traslladà a Cuba on s’enriquí. El 1840 instal.là una modesta fàbrica de teixits a Martorell. El mateix any, creà la fàbrica de filats El Vapor Vell de Sants, transformada el 1848 en Güell, Ramis i Companyia (Colònia Güell).

Per suscripció pública, li fou erigit un monument a la Gran Via de Barcelona,  enderrocat el 1936 i aixecat de nou posterioment.

Tweet

(Reus 1852, Barcelona 1926)

Nascut en el si d’una familia de calderers, anà a Barcelona el 1870 per estudiar arquitectura. Es pot dividir la seva producció en quatre etapes que es detallen a continuació.

La primera des de 1878 a 1882 marcada per la comunió de l’arquitecte amb l’ideari cooperativista: les obres d’aquell temps són de caire urbà i social, col.laborà amb J. Fontseré en el parc de la Ciutadella, projecta fanals -com els dos de la plaça Reial-, una fàbrica amb habitatges a Mataró i altres.

L’etapa central va de 1883, any que entrà a treballar a la Sagrada Família, fins el 1890. Aquesta etapa és marcada per l’esforç de superar els estils històrics i aconseguir una plàstica i unes formes estructurals pròpies. En tenim els exemples en Can Vicenç, El Capricho de Comillas, els pavellons Güell, el palau Güell, el palau episcopal d’Astorga, la casa dels Botines a Lleó, Can Calvet i Bellesguard.

Del 1900 a 1917 té lloc la seva època més creativa i innovadora, aquella en què desenvolupa el seu estil més propi: parc Güell, reforma de can Batlló, església de la Colònia Güell, can Milà -La Pedrera

De 1918 fins a la seva mort, atropellat per un tramvia, es tancà a la Sagrada Família a la recerca d’una síntesi figurativo-estructural.

Gaudí era un home d’una profunda i intensa religiositat, i al mateix temps d’un profund civisme i gran amor al  seu poble i a la seva terra, dels quals en són mostra el seu empresonament en anar a celebrar un Onze de Setembre i l’obstinació en parlar català a molts dels visitants ilustres de la Sagrada Família, entre els quals Alfons XIII mateix.

Figura cabdal dins el complex moviment del modernisme, Gaudí ha estat, sens dubte, el màxim arquitecte que mai ha tingut Catalunya i una de les primeres figures mundials de l’art del segle XIX

Tweet

(Porbandar  1869, Nova Delhi  1948)

Polític i pensador indi, capdavanter del moviment a favor de la independència de l’Índia. És conegut amb el títol honorífic de mahatma.

Estudià dret a Oxford (1888-1891) i exercí com a advocat a Bombai, fins el 1893, que partí a Matal, on inicià un moviment de defensa dels indis emigrats basat en la resistència no violenta (satyagraha). Establí diferents granges cooperatives (ashram) i se serví del diari «Indian Opinion», fundat per ell el 1904, per a difondre les seves idees.

Empresonat diverses vegades, tornà al seu país (1914), on davant la misèria que significava el colonialisme britànic, propugnà el retorn als sistemes sòcio-econòmics tradicionals com a enfrontament polític, amb campanyes de desobediència civil (hartal). Empresonat en diferents ocasions, passà a ocupar la presidència del partit del congrés (1924), principal organisme  d’enfrontament polític.

Participà a la conferència  de la Taula Rodona (Londres 1931) en la qual reclamà la independència de l’Índia, però fou un fracàs.

En tornà al seu país, inicià  els dejunis en senyal de protesta i, empresonat novament, fou alliberat el 1944.

El 1947 fou signada l’acta d’independència amb la separació de l’Índia i el Pakistan, fet aquest últim del qual GandhiÚ  n’era contrari.

El 1948 fou assassinat per un extremista hindú. El seu cos fou incinerat i les cendres foren escampades al Ganges.

Tweet

(Barcelona 1868, Prada de Conflent 1948)

Lingüista, inspirador i principal impulsor de la codificació ortogràfica (1913) i gramatical (1918) de la llengua catalana, i autor del Diccionari General (1932), considerat com a normatiu.

Cas notable de conjunció d’un temperament científic (químic, fou professor de l’Escola d’Enginyers de Bilbao, 1902-1911) i d’una vocació per l’estudi de la llengua (ho prova la seva excel.lent gramàtica de 1912).

Amb les seves intervencions en el Congrés de la Llengua Catalana (1906), es revelà com el millor professional en matèries de llengua, al mateix temps que donava una nota de serenor en un món crispat davant el problema ortogràfic.

Incorporat a la novella Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), no es limità als aspectes tècnics de l’ordenació de la llengua: en contacte amb els escriptors i amb el públic il.lustrat, anà elaborant les normes d’ús de la llengua, especialment a través de les Converses filològiques, articles periodístics publicats als anys vint, i de conferències i discursos (recollits dins El català litertari, 1932).

Tingué cura especial de l’ensenyament i la divulgació de la renovació lingüística. Fou nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona (1932). El 1939 s’exilià, però continuà fidel a la seva obra, com ho palesa una nova gramàtica (ja de publicació pòstuma, 1956).

Tweet

(Barcelona 1880, Barcelona 1950)

S’inicià com a col.laborador de revistes (La Renaixença, El Poble Català, Joventut, D’Ací i d’Allà) i dirigí L’Atlàntida, La Tralla i En Patufet.

Va haver d’exiliar-se a França en 1905-1908, per causa de les seves idees nacionalistes. Exercí les secretaries de la Unió Catalanista i l’Orfeó Català. La seva abundosa obra evolucionà des d’un naturalisme dirigit a un públic adult fins a temàtiques exòtiques i d’aventures, orientades cap a un públic juvenil.

En cal destacar: Lària (1904), Aigua avall (1907), Joan Endal (1909), Aventures extraordinàries d’en Massagran (1910), El gegant dels aires (1911), Per les terres roges (1912), L’infant de la diligència (1923), Les memòries de Maria Vilamarí (1937), etc.

Al marge d’una peça romàntica (Trista aubada, 1901), escriví teatre infantil: Els pastorets (1916), La ventafocs (1920), El secret de la capsa d’or (1926), etc.

Tweet

(Talarn 1784, Castella Daimiel 1825)

Va ser un dels defensors de Girona contra les forces napoleòniques. Obtingué el grau de general de l’exèrcit espanyol.

Aixecat en armes contra el govern liberal comandant els camperols tradicionalistes catalans, va constituir la Regència d’Urgell, de caràcter absolutista, amb el marquès de Mataflorida i l’arquebisbe de Tarragona, Joan Creus (1822). S’hagué d’exiliar.

Després prengué part en l’expedició dels «Cent mil fills de Sant Lluís» (1823)

Amb el nou triomf de l’absolutisme va ser nomenat capità general de Catalunya; va actuar amb moderació i va evitar, tant com pogué, les represàlies de part dels vencedors.

Tweet

(Barcelona 1882, Vilanova i la Geltrú 1954)

Va estudiar Dret i Filosofia, i de ben jove (1899) comencen a aparèixer publicacions seves, on ja es revela el seu temperament fortament incomformista. Aquestes seves primeres armes literàries s’esdevenen en els nuclis modernistes.

L’any 1906 inicia la publicació del Glossari, la part més imporant de la seva obra, sota el pseudònim de “Xènius”. El Glossari és el conjunt de les “Glosses”, articles de poca extensió que apareixien periòdicament a La Veu de Catalunya, en els quals exposa la seva doctrina filosòfica i estètica, batejada per ell mateix amb el nom de Noucentisme.4

La influència de les idees renovadores  d’Eugeni d’Ors fou enorme. Des de la seva tribuna peridística fou un veritable dictador de la cultura catalana del primer quart de segle. La seva peculiar estètica fou aplicada a tots els camps, entre ells la poesia.

Algunes de les “Glosses” formen part de “sèries”, que posteriorment es publicaren a part. La més cèlebre és l’anomenada La ben plantada, descripció física i moral de l’ideal femení català segons els peculiars cànons noucentistes.

Eugeni d’Ors fou nomenat secretari de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1911. La seva obra hi fou molt important, i n’amplià notablement l’abast. L’any 1917 fou nomenat director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat. Fou el moment del seu màxim prestigi i influència a Catalunya.

Però al mateix temps va anar covant en el seu esperit una evolució d’idees, que li fa cercar per sobre de tot la unitat de les diverses cultures. Aquest fet ideològic, unit a certes incompatibilitats de tipus personal, el dugueren a la decisió de dimitir els seus càrrecs a la Mancomunitat, com a conseqüència d la qual cosa acabà anant a viure a Madrid i abandonà, pràcticament, la seva llengua.

Va continuar el Glossari en castellà; la seva influència no fou menor a Castella que a Catalunya, i avui també és considerat com un important escriptor en llengua castellana del segle XX.

Tweet

(Barcelona 1850, 1923)

Estudià arquitectura a Barcelona i a Madrid.

Ha esdevingut una de les màximes personalitats del modernisme. Les seves creacions arquitectòniques són molt importants. Entre les principals es troben l’edifici de l’editorial Montaner i Simon (al carrer Aragó, actualment la seu de la Fundació Tapies), el palau Montaner (al carrer Mallorca), la casa Morera (al passeig de Gràcia cantonada Consell de Cent), el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona i l’Institut Pere Mata, a Reus.

Publicà estudis rellevants sobre art. Va ser director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de Las Bellas Artes de San Fernando.

Diverses vegades fou president de l’Ateneu Barcelonès i el 1895 va presidir els Jocs Florals de Barcelona.

Com a polític desenvolupà una notable activitat. Va ser president i un dels fundadors de la Lliga de Catalunya i de la Unió Catalanista i un dels fundadors i dirigents del Centre Nacional Català. Fou un dels organitzadors de l’assemblea que aprovà les Bases de Manresa i en presidí la sessió inaugural. Fou elegit diputat a Corts i formà part de la candidatura dels Quatre Presidents (1901). Disconforme amb l’actuació de Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (1904) fou ell possiblement qui publicà un famós article anònim titulat «Fivellers de guardarropia» a la revista Joventut.

Se separà de la Lliga Regionalista a la qual pertanyia des de la seva fundació. Passà a formar part del grup nacionalista republicà El Poble Català, essent, a més de fundador, col.labordor d’aquest periòdic. Col.laborà també en altres publicacions, entre les quals La Renaixensa.

Tweet