Els avantpassats

(Ardèvol, Solsonès 1794,   Solsona  1847)

Guerriller carlí. Descendia d’una família pagesa. Fou conegut com mossèn Tristany perquè era prevere.

Va participar en moltes batalles. L’any 1833 es declarà partidari de Carles-Maria Isidre de Borbó i alçà una partida que el 1836 era de 1.500 homes i era una de les més actives de Catalunya.

Els dies 20-21 d’abril de 1837 s’apoderà de Solsona, que esdevingué des d’aleshores, la capital del carlisme català fins que la Junta passà a Berga (juliol 1837)

Fou ascendit al grau de mariscal de camp i pel setembre fou nomenat segon cap carlí de Catalunya.

En ser destituit el seu cap, Tristany deixà el comandament directe de tropes, i ‘exilià.

El 1846 tornà de l’exili, aplegà gent i repregué la lluita (Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners). Derrotat a Santpedor i Súria, fou perseguit i finalment fet presonerpor de la llanera de Solsonès i  executat en públic amb altres carlins.

Tweet

(Figueres 1812,  Medina Sidónia, Andalusia 1856)

Fill d’un tractant de grans i bestiar, fou líder del republicanisme federal català als temps de les més dures repressions contra els qui sustentaven aquesta ideologia.

El gener de 1842, va ser elegit alcalde de Figueres, però les autoritats no acceptaven l’elecció (que es va repetir cinc vegades). Finalment, pel fet d’haver-se negat a jurar lleialtat a la regència del duc de Victòria, fou empresonat en el castell de Figueres.

El 1842 inicià la publicació del periòdic «El Republicano». Poc després, junt amb un grup d’uns 400 joves, proclamà la república a Figueres.

Després d’haver participat en diverses conspiracions i en nous aixecaments, el 6 d’agost de 1855, va serdeportat a Sevilla i, d’allí,  a Medina Sidonia, on va morir.

Fou un dels escriptors en llengua catalana més populars del seu temps.

La seva obra teatral  El rei Micomicó (1838), sàtira de la monarquia, va tenir una gran ressonància. El seu poema La Campana amb música de J. A. Clavé, esdevingué durant molts anys, l’himne revolucionari dels catalans.

Escriví una novel.la  -pràcticament  unes memòries- en castellà  La Esplanada.

Tweet

(Barcelona 1894, Barcelona 1961)

Neix a Barcelona el 1894 i hi mor el 1961. Va estudiar Dret i la carrera  diplomàtica. La seva activitat literària fou molt variada: cultivà la poesia, el teatre, la novel.la, la prosa narrativa i el periodisme.

La seva poesia és gairebé sempre subjectiva, i l’expressió, acolorida i, sovint, barroca. A l’espontaneïtat del sentiment afegeix una abundor verbal característica, inconfusible.

 Els temes que li serveixen d’inspiració són molt diversos: van des de l’exaltació lírica de la natura fins a descripcions prosaiques i realistes, a vegades gairebé barroeres.

En la seva producció poètica, hem de distingir dos tipus d’obres: les de caire líric i les èpiques. Entre les primeres, cal destacar les Cançons d’abril i novembre, les Cançons de rem i de vela i Àncores i estrelles. Entre les composicions de caire èpic hi ha temes com els de Joan de l’Ós, El mal caçador o El comte Arnau.

També són dignes d’esment el bell Poema de Nadal i l’extensíssim poema Montserrat. En producció dramàtica, Sagarra destaca amb obres com: La filla del Carmesí o L’hostal de la Glòria.

Sagarra fou, encara, un notable narrador i periodista. Destaca la seva novel.la Vida privada. Com a prosa descriptiva cal esmentar Els ocells amics, on s’esplaia en el que fou una gran afecció seva.

Tweet

(Barcelona 1818, Barcelona 1899)

Estudià lletres a Cervera i es formà literàriament a l’escola romàntica. Comença a escriure en castellà, prenent com a model els clàssics i romàntics espanyols i estrangers, ja que els catalans antics, en aquell temps, eren gairebé desconeguts.

Ben aviat és atret per la seva llengua i es proposa no solament d’escriure-hi, sinó que de la seva restauració es fa un programa de vida. El 1839 publica al Diario de Barcelona, una poesia anomenada Lo gaiter del Llobregat, nom que adopta com a pseudònim.

El 1841 aplega la seva producció poètica en un llibre que porta idèntic nom. El pròleg d’aquest primer recull és tot un manifest. Vegem-ne un tros:

”Fa un segle i quart, en lo assalt de Barcelona (setembre de 1714), que nostres avis batallaren catorze hores seguides en defensa de llur antics privilegis i que llur sang corria a doll per los murs, places i temples d’esta ciutat, per poder transmetre a llurs néts l’herència i lo idioma que los havien deixat llurs pares; i no obstant d’haver transcorregut tan poc temps, sos descendents no solament han olvidat tot açò, sinó que fins alguns d’ells , ingrats envers sos avis, ingrats envers sa pàtria, s’avergonyeixen de què se los sorprengue parlant en català, com un criminal a qui atrapen en lo acte. Mes açò cessarà, al menos s’ho promet així l’autor d’estes poesies, per poc que vage generalitzant-se l’afició que comença a prendre peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació amb nostra història.

En quan a lo que li puguen contestar de què també lo castellà pot despertar en nosaltres iguals sentiments, sempre que s’ocupe en celebrar les glòries de nostra pàtria, lo autor d’esta col·lecció se contentarà en respondre’ls que se posen la mà sobre el pit, i que judiquen després per que aquest los diga”

Aquesta primera producció literària en català produí, en els medis culturals, un general escepticisme. Però poc a poc l’esforç de Rubió i Ors s’imposà. El 1847, gràcies als seus grans coneixements d’història i literatura antiga, guanya oposicions a la càtedra de Literatura a la Universitat de Valladolid. L’any 1858 retorna a Catalunya per ocupar la càtedra d’Història a la Universitat de Barcelona, de la qual fou més tard rector.

L’any 1859 pren part a la instauració dels Jos Florals, una de les seves aspiracions més fermes.

Dins l’obra poètica de Rubió i Ors, de clara filiació romàntica, cal distingir tres aspectes diferents: el cant a la resurrecció literària del català, els temes històrics i llegendaris i la poesia lírica.

Tweet

(Barcelona 1834-1891)

Josep-Narcís Roca i Ferreras, farmacèutic i metge, fou membre de I’Academia Medico-Farmacèutica i soci honorari del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona. Fundà i dirigí revistes especialitzades en aquestes disciplines, però destaca especialment pels seus aprofundits estudis sobre la qüestió nacional catalana, de la qual féu ressaltar una constant històrica: I’esperit d’independència col·lectiva entrelligat a un tarannà progressista i democràtic.

Contraposant el patriotisme social i defensiu de les nacions oprimides al patriotisme dominador i agressiu de les nacions opressores, Roca i Ferreras exposa, I’any 1871, la primera teorització coherent sobre la qüestió nacional en relació amb I’intemacionalisme. I en la seva anàlisi rigorosa del passat i el present del poble català en marxa cap a I’esdevenidor, va ser el primer que del catalanisme en va dir nacionalisme; el primer que, al Principat, va usar I’expressió Països Catalans; el primer que teoritza sobre el dret de Catalunya a constituir-se en República sobirana, al mate ix temps que va concebre les possibles estratègies a utilitzar per tal d’aconseguir aquest objectiu» També fou el primer a proposar -i precisament en I’epoca més dura de la Restauració monàrquica espanyola- que, com a graó cap a la independència nacional, fos creada la Mancomunitat (la «factible Diputació General de Catalunya»), i va ser el primer a admetre públicament, d’una manera clara i precisa, el qualificatiu de «separatista» Per un seu article, «Dos procediments per a I’emancipació«, I’any 1878, Josep-Narcís Roca i Ferreras fou acusat de «delicte de rebel·lió per mitja de I’impremta» i hagué d’afrontar una ordre de crida i cerca. L’any 1886 es va dictar un altre cop acte de presó contra ell i va haver de comparèixer davant els tribunals; aquesta vegada per un article que es titulava «Ni espanyols ni francesos«.

Tweet

(Valls 1846, ????   1930)

Va néixer a Valls l’any 1846. Als setze anys anà a Barcelona on estudià la carrera de dret. Després d’alguns treballs primerencs, obrí despatx de procurador dels tribunals, càrrec que alternà tota la vida amb la seva tasca d’escriptor. Va morir l’any 1930.

La importància cabdal de l’obra de Narcís Oller és la resurreccció dela novel.la catalana, el gènere que més va costar de desvetllar en la Renaixença.

El seu estil és una transició entre el Romanticisme típic de la Renaixença i un realisme que podem comparar amb el de Balzac. El mateix Zola prologà la traducció d’alguna de les seves obres, de manera que Oller ha estat considerat, potser amb exageració, com a representant del naturalisme de Catalunya.

Les novel.les de Narcís Oller són notables per la precisió i la varietat amb què hi són pintats els tipus humans i per l’exacta descripció d’ambients i escenaris.

Les seves novel.les més importants són La papallona, Vilaniu, L’Escanyapobres, La febre d’or i Pilar Prim.

La febre d’or és la novel.la de les ambicions desenfrenades dutes per la riquesa creixent en el moment de l’expansió industrial. És una obra de profunda penetració psicològica dels personatges.

Tweet

(Joanetes, Garrotxa  S. XVII, Barcelona 1715)

Militar. Inicià la seva carrera en l’exèrcit de Carles II. Es casà amb Magdalena de Giralt i residí a Sort (Pallars Sobirà).

El 1705 formà part de l’alçament austriacista de Vic. Lluità al servei del rei-arxiduc Carles III i el 1709 ja era general. Més tard fou governador de  La Seu d’Urgell. Pel juny de 1713 rebé l’ordre de retre Castellciutat als filipistes, però tot i trobar-se malalt, s’hi negà i resistí encara tres mesos. En capitular passà a Sort, on , animat per la resistència de Barcelona, alçà un cos de voluntaris, amb els quals assetjà Castellciutat, sense èxit. Alliberà la seva muller, presonera dels filipistes a Balaguer, i s’incorporà a l’exèrcit del marquès de Poal. Els darrers dies de la guerra assolí èxits aïllats.

Es retirà a Sort. Forçat a presentar-se a Barcelona, li fou negat el passaport per a emigrar, fet que el decidí a intentar la fugida en barca (març de 1715),però delatat , fou pres i executat.

El seu cos va ser esquarterat i els trossos exposats a la Trinitat. El seu cap fou exhibit per les autoritats filipistes al Portal del Mar de Barcelona dins d’una gàbia de ferro, i no fou retirat fins el 1727.

Tweet

(Figueres 1819, Sant Andreu de Provençals 1885)

Inventor i polític. Es llicencià  de dret a Barcelona el 1845, carrera, però, que no exercí. Amic d’Abdó Terradas, es féu republicà i fou redactor de «El republicano» i edità la revista «La Fraternidad» que fou tancada pel govern d’Isabel II el 1848 i Monturiol hagué d’exiliar-se a Perpinyà. Acollit a una amnistia, tornà a Barcelona el 1849.

Inicià la seva dedicació a les invencios mecàniques mentre imprimia material escolar per sobreviure. Des de Cadaqués, on hagué de fugir a conseqüència de les seves activitats polítiques, madurà un projecte de construcció d’una nau submarina.

L’any 1859 portà a la pràctica el seu projecte, anomenat Ictíneo i l’assajà al port de Barcelona. Fou una obra experimental i sobretot demostrativa que era possible navegar submergit, amb independència de l’exterior; era autopropulsat per hèlix accionades a mà.

Amb l’èxit parcial assolit en les proves, el govern d’Isabel II, forçat per l’entusiasme popular, hagué de prometre ajut, però de fet no el proporcionà, malgrat els informes favorables de persones de prestigi, com Josep de Letamendi, aleshores president de l’Ateneu Català

Fundà amb els seus amics, la societat La Navegación Submarina però feu fallida i el segon Ictíneo fou venut com a ferro vell el 1868. Aquest segon Ictíneo va ser avarat a Barcelona el 1864, fou el primer submarí que navegà submergit mogut per motor i el primer que anà dotat d’una atmosfera artificial que es regenerava indefinidament. Era propulsat per hèlix accionades per dues màquines de vapor: una alimentada amb carbó de coc i l’altra que emprava com a combustible una barreja de zinc, peròxid de manganès i clorat de potassa, substàncies que al reaccionar desprenien oxígen, el qual servia per a generar l’atmosfera artificial.

Entre 1873 i 1874, mentre durà la República, fou director de la Fàbrica Nacional del Sello de Madrid.

Narcís Monturiol ha estat objecte de polèmica sobre el seu invent i el similar d’Isaac Peral, bé que aquest reconegué explicitament en una carta del 1889, la prioritat de Monturiol.

A Barcelona hi ha un monument a Monturiol a la cruïlla dels carrers Diagonal i Provença. Es tracta d’una reproducció del submarí Ictíneo, creat per Josep Mª Subirachs amb la col.laboració de Salvador Dalí que hi va aportar les pedres del golf de Roses. Es va inaugurar el 1963.

Tweet