Introducció
En primer lloc veurem l’origen del
catarisme a Europa i com troba principalment en l’Occitània d’aquell moment,
segle XI, el terreny adequat per desenvolupar-se. Podrem després conèixer com
era el catarisme, tan des del punt de vista dels principis religiosos com des
de l’organització com església i els seus rituals.
La Croada primer i la Inquisició
després van comportar la persecució ideològica i física del càtars i la seva
pràctica desaparició ja cap al segle XIV. Podrem reflexionar sobre si va ser
només per qüestions religioses que es va engegar aquesta persecució.
Pel que fa al presen, veurem l’ús turístic que es fa avui en dia
del fenomen càtar.
Els
orígens del catarisme
Entre els segles XI i XII Europa havia
iniciat un període de retorn a la calma i d’expansió demogràfica i econòmica
(es talen boscos per sembrar-hi blat i emplaçar-hi els pobles; apareixen
invencions innovadores com el molí d’aigua i el collar de tir, que donaran un
gran impuls a les societats rurals; l’ordre feudal continua imposant la seva
pau, però tot i això, les ciutats ja començaran a prendre un caire urbà i
s’implantaran les places d’intercanvis comercials). El clergat regular catòlic
es tanca en prestigioses abadies de projecció intel·lectual i filosòfica i el
clergat secular (els capellans del camp i dels burgs) viu submergit en la
incultura general.
En aquest context sorgeix el catarisme.
La tendència dominant és la de presentar el catarisme com un corrent dualista
d’origen eslau, i que pels volts del segle X, i degut als íntims contactes de
tot tipus que existien amb Orient i els Balcans motivats per les Creuades,
s’estengué per la Dalmàcia, Hongria, Bohèmia i Alemanya del Nord, des d’on va
passar a França, on de manera molt important es va implantar pel Llenguadoc
(Occitània). De França va passar a Itàlia i també a la península ibèrica,
especialment a Catalunya.
El catarisme
Com a religió, el catarisme es basava en
el dualisme, però un dualisme entès com la independència absoluta d’una arrel
del bé i d’una arrel del mal. La seva creença era que hi havia dos móns:
un visible i l’altre invisible. Cadascú tenia el seu déu. L’invisible tenia el
bon Déu, el que salvava les ànimes. L’altre, el visible, tenia el déu dolent,
que feia les coses transitòries.
En conseqüència, el catarisme va ser
una religió cristiana fonamentada en la interpretació dualista de les
Escriptures. La Bíblia càtara era un Nou Testament complet que incloïa els
quatre Evangelis, els Fets dels Apòstols, les Cartes Canòniques i els llibres
sapiencials de l’Antic Testament. Els càtars rebutjaven l’Antic Testament
per considerar-lo una crònica de la creació d’aquest món baix, pel fals déu, en
el qual veien l’expressió del principi dolent.
Els càtars tenien dues diferències clau
amb l’Església Catòlica: no creien en el misteri de l’Eucaristia –per ells el
pa no va esdevenir mai carn i el vi no va representar mai el paper de la sang
vessada-, ni creien en la mort de Jesús -no havia vingut al món per redimir el
pecat original mitjançant el seu sacrifici i la seva mort a la creu-. A més
d’aquestes dues diferències bàsiques en tenien d’altres que els enemistaven
clarament de l’Església Catòlica, més pels seus actes que per qüestions
ideològiques: Pels càtars estaven prohibides les guerres i la mort dels animals
i tampoc no reconeixien l’autoritat dels Reis, dels Bisbes i del Papa.
Els principals mèrits dels càtars eren
que no mentien, que tot el que predicaven ho posaven en pràctica i que
treballaven i no vivien de la caritat, ja que si bé acceptaven donatius aquests
revertien a la comunitat reparant els habitatges dels pobres, els pous, etc.
Així amb els seus actes van aconseguir anul·lar els capellans del Llenguadoc,
ja que el seu comportament era molt contrari del que tenien molts capellans
catòlics de l’època. Per tot això es van
convertir en enemics de l’Església Catòlica.
L’Església
Càtara estava organitzada de la següent
manera: Els càtars bàsicament es dividien en Perfectes (Bons Homes o Bons
Cristians) i Creients (simples oients que escoltaven les prèdiques). Els
principis estrictes valien sobretot per als primers, mentre que els segons,
sovint només abans de morir, rebien «el consolament», ritu que
constituïa -entre altres coses-, l’admissió al grau de Perfectes. Dintre
del grup dels Bons Cristians, els Bisbes eren el que tenien el paper realment
sacerdotal, de la predicació solemne i de l’ofici del baptisme de l’esperit,
que se’ls atorgava després de temps de preparació. No hem d’imaginar el
bisbe càtar com un prelat catòlic, residint en un palau episcopal en la seva
ciutat catedralícia: el bisbe càtar continuava sent pobre i itinerant com tot
Bon Cristià. Se’l cridava per les cerimònies i les ocasions solemnes i mantenia
fins al final la funció de gestor «temporal» i «financer»
de la seva comunitat.
L’Església càtara, va ser en realitat
la suma d’un determinat nombre d’esglésies autònomes, que mantenien en general
lligams de bona amistat entre elles. Quan una comunitat local esdevenia
suficientment nombrosa i influent, s’organitzava com a Església, és a dir,
escollia un capdavanter, un bisbe gestor, i s’atorgava un cert nombre de
diaques destinats a assegurar la predicació i la vida religiosa de les cel·les
cristianes de base.
Els
rituals càtars es poden resumir en el següents:
- Consolament. Sagrament d’alliberació
del mal. És el baptisme espiritual de Jesucrist i desenvolupa un triple paper:
el baptisme, l’ordenació i l’extremunció
- Melhorament. Quan un creient càtar trobava uns
Perfectes, els saludava d’una forma ben particular, s’inclinava tres vegades
profundament davant d’ells i els demanava cada vegada la benedicció. Això era
el melhorament; aquest acte el tornava millor, és a dir, el feia progressar en
el camí cap al bé.
- Service o aparelhament. Era la pràctica d’un
tipus de penitència pública i col·lectiva, en un acte de penediment de les
faltes -necessàriament molt lleus-, de les quals s’acusava a una comunitat
càtara o al seu propi ancià, davant d’un membre de la jerarquia de l’Església.
- Endura. Alguns creients càtars, davant
l’angoixa de veure la seva Església sota el pes de la persecució i obsessionats
per tenir una bona fi i per la salvació, tendien a assimilar la mort propiciada
per un Perfecte a un baptisme en l’Església del Crist. Va ser d’aquesta manera
que es van multiplicar, a finals del segle XIII i principis del segle XIV, les
pràctiques que haurien pogut ser l’origen de la llegenda, d’aquest suïcidi
ritual mitjançant una vaga de fam.
La Croada i
la Inquisició
La repressió del catarisme com a
heretgia començà, de manera formal, l’any 1119 amb el concili de Tolosa. Més
tard, el 1208 el legat del Papa va ser assassinat per nobles de la cort d’en
Ramon VI (comte de Tolosa, excomunicat pel Papa per càtar). Això va servir
perquè el Papa Inocenci III declarés la croada contra els càtars. El Papa va
buscar braços executors de la seva condemna contra els càtars a la cort del rei
de França, però aquest d’entrada se’n va desentendre, no així alguns dels seus
nobles, com el senyor de l’Illa de França, Simó de Montfort, que s’hi posà al
front, sembla que més per interessos
territorials i de conquesta que per motius religiosos. La croada va començar el
1209 i va durar fins el 1226.
Habituats com estaven, els cavallers i
barons, a la idea de croada per les predicacions de les croades anteriors de
Terra Santa, el fet d’engegar-ne ara una que havia de tenir lloc en un país
proper –Occitània- fou de resultats extraordinaris; especialment perquè
s’oferia el paradís i el perdó de totes les culpes, per grosses que fossin, a
tots aquells qui assolessin les terres i les ciutats llenguadocianes. En
aquestes condicions, l’exèrcit que es va reunir va ser molt nombrós. Així
doncs, els croats no tots eren enduts per un entusiasme pur i desinteressat,
sinó que la major part eren aventurers i ambiciosos que s’aprofitaven dels
beneficis que atorgava l’Església a tots aquells que hi prenien part.
El 1226 el rei de França, Lluís VIII,
va dirigir personalment l’exèrcit que aconseguí una important victòria davant
els càtars. Pel tractat de París (1229), el reialme de França va consolidar la
seva expansió fins a la Mediterrània i fins els Pirineus, en annexar-se per la
força tot el Llenguadoc.
Malgrat tot, la croada no va aconseguir
reduir l’heretgia càtara i per això l’Església va engegar el tribunal de la
Inquisició, donant-li un gir ja que anteriorment la institució dels processos
contra els heretges anava a càrrec dels bisbes i capellans i el que van fer va
ser concedir la capacitat inquisitorial en exclusiva a l’Ordre dels Dominics,
els quals només havien de passar comptes davant del Papa, l’única autoritat que
podia modificar o anul·lar una sentència seva. Aquest canvi va tenir una major
importància del que podria semblar, ja que aquest poder absolut, concedit a uns
homes amb un fort fanatisme, va fer més per l’extirpació del catarisme, que no
pas les croades mortíferes i més costoses.
En aquest context, al Llenguadoc va
començar a organitzar-se una mena de resistència clandestina al voltant de dos
nuclis principals: Montségur i el vescomtat de Fenouillèdes a la frontera del
Rosselló. Alguns altres membres de l’Església càtara van optar per l’exili
-se’n varen anar cap a la Llombardia i, altres, pocs, a Catalunya-
Finalment es van anar produint les
rendicions de tots el reductes que quedaven (Montsegur es va rendir el 16 de
març de 1244). El darrer Perfecte conegut, Guillem Belibasta, va ser cremat el
1321.
Els
castells càtars. Una excusa per fer turisme
Per aquells a qui agradi combinar l’oci
amb la cultura, en l’actualitat el catarisme ens ofereix una bona excusa per
preparar unes bones vacances resseguint els castells i els llocs càtars més
interessants,.
A continuació s’indiquen alguns dels llocs més
destacats que es poden visitar:
Carcassona: Es pot visitar la Cité,
l’interior del castell i les muralles i les fortificacions, molt ben
restaurades al segle XIX per l’arquitecte Viollet le Duc. Es pot assaborir
l’ambient medieval passejant pels carrers i observant les cases, les botigues i
els palaus.
Montsegur: Es tracta del castell mític
dels càtars. Està situat a 1207
metres d’alçada i s’hi arriba després d’una caminada
bastant dura d’uns 50 minuts. En aquest castell, el 16 de març de 1244 hi van
morir cremats 255 Perfectes. Es pot visitar també el museu arqueològic que ens
permet apreciar la vida quotidiana dels càtars.
Rocafixada: És el germà del castell de
Montsegur, si bé ara només hi queden ruïnes. La vista, però, des del cim a on
està situat és esplèndida. Va ser destruït l’any 1632 per ordre del rei de
França Lluís XIII.
Puivert: El castell no està situat dalt
d’un cim, contràriament als altres castells càtars, per tant cal deduir que no
era un castell de lluites si no de trobadors. Està bastant ben conservat.
Aquest castell es va rendir el 1210 davant les tropes de Simó de Montfort.
Perapertusa: Es tracta d’un castell
fortificat i un dels més bells de les Corberes. S’aixeca dalt d’un cim de 800 metres. Es va rendir
el 1240 després de tres dies de setge.
Queribus: Castell construït dalt d’una
roca que li dóna un aspecte de fortalesa. Conserva part de la seva estructura
en peu i es pot visitar. Històricament destaca el fet que va ser el darrer
castell càtar conquerit per la Croada o el que és el mateix el darrer castell
occità conquerit per l’exèrcit francès.
Albi: Hi trobem la imponent catedral de
Santa Cecília començada en estil gòtic l’any 1282 per demostrar el triomf de
l’església romana sobre l’heretgia càtara. Des de fora, dóna més la sensació de
fortalesa que d’església: el campanar és en realitat una torre d’homenatge
fortificada.
Cordes-sur-Ciel: El seu lloc de
privilegi dalt del Puech de Mordagne, la gran quantitat de cases i palaus
gòtics, les seves portes d’accés a l’interior del recinte emmurallat, els seus
carrers faran inoblidable la nostra visita.
Muret: L’única cosa que ens interessa
d’aquesta ciutat és trobar un punt, a partir del qual puguem imaginar-nos on
van tenir lloc els tristos fets del 13 de setembre de 1213. Segons la tradició,
la batalla es desenvolupà a un quilòmetre al nord de la ciutat, en la carretera
de Seysses (D-12), prop de l’actual cementiri. En el lloc on fou mort el rei
Pere I el Catòlic, el Prat d’Aragó hi ha col·locat un petit obelisc commemoratiu.
Conclusions
Hem vist que s’introdueix a Europa una
ideologia, el dualisme com a base del catarisme, que comporta una separació del
bé amb el mal. El substrat religiós de la població era el cristianisme, però en
aquells temps l’Església Catòlica i les seves ordres religioses vivien molt
separades de la realitat de la gent –es tancaven als monestirs a fer alta
cultura- cosa que els separava del món real. El catarisme, doncs, va trobar el
terreny abonat, va anar quallant a la societat, bàsicament perquè va convèncer
amb els fets. Els bisbes càtars no vivien en la riquesa, ni tenien palaus,
vivien amb el poble i compartien les seves preocupacions i esforços amb la seva
comunitat. Els càtars eren honrats, no mentien. Religiosament oferien unes
creences molt clares, el bé i el mal, i sense que políticament quedessin
desdibuixades, com passava amb l’Església Catòlica.
Al principi no va preocupar gaire ja
que per la seva estructura –en realitat falta d’estructura centralitzada, és a
dir, comunitats petites mancades d’un comandament únic- no resultaven
perillosos. Però poc a poc la població d’Occitània va anar canviant de creences i el Papa hi va
veure un perill, al meu parer més pel que fa a la possible pèrdua de poder
“terrenal” que pel que fa a qüestions religioses o de creences. Sigui com sigui és el Papa qui comença la
Croada contra els càtars i, primer els nobles francesos –com per exemple Simó
de Montfort- i després el mateix rei francès, hi veuen una bona oportunitat d’ampliar els dominis territorials i poder
arribar a la Mediterrània i als Pirineus. Amb l’excusa de la Croada van
conquerir Occitània que va quedar ja des de llavors sota el domini de França.
Els comtes catalans, que tenien com a
vassalls el nobles occitans (llavors càtars), es van veure obligats a posar-se
de la seva part si volien tenir opcions de mantenir sota el seu control les
terres d’Occitània. Però amb la derrota del comte de Barcelona i rei de la
Corona Catalano-Aragonesa, Pere I el Catòlic, a la batalla de Muret, Catalunya,
a més a més de perdre el seu rei que va morir en la batalla, va perdre tota
oportunitat sobre aquells territoris. Aquest és un d’aquells fets que fan
canviar el rumb de la història d’un país.
