Acte jurídic pel qual els béns de “mà morta” -béns el domini dels quals era inalienable per prescripció legal d’origen medieval, principalment béns comunals i de l’església- tornen a la condició de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats d’adquisició i de retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils) en benefici de particulars o persones físiques.
Fou el reformisme borbònic el que inicià realment el procés, en obtenir Felip V, pel Concordat de 1737, que els eclesiàstics tributéssin per qualsevol proipietat que adquirissin d’aleshores endavant.
Una aplicació pràctica de la desamortització fou l’expulsió de la Companyia de Jesús (1767) i la venda de la meitat dels seus béns, mentre la Cormna i les universitats administraven l’altra meitat. La primera desamortització eclesiàstica general es va portar a terme entre 1798 i 1807.
A l’Espanya del segle XIX les transformacions agràries es realitzaren quasi exclusivament mitjançant les desamortitzacions, sobretot iniciades el 1836 (Mendizábal) i el 1855 (Madoz), que en essència suposaren que canviessin de mans béns de l’església i del comú dels pobles i que mai no donaren loc al repartiment de la terra entre els camperols, sinó que suposaren l’enfortiment de l’antiga oligarquia agrària latifundista d’origen nobiliari i l’aparició d’una nova oligarquia d’origen burgès.
La desamortització no modificà l’estructura de la propietat de la terra sinó que, al contrari, reforçà i aguditzà la que ja existia, incrementant el poder d’una oligarquia terratinent que es convertiria en la fracció hegemònica dins de la classe dominant espanyola i generant també un proletariat agrícola format pels pagesos expropiats.
Sobre les causes que van promoure el moviment desamortitzador, sembla indubtable que fou imprescindible la pressió dels possibles beneficiaris -els futurs compradors- que aconseguiren des del govern unes disposcions legals orientades en una direcció ben concreta.
Pel que fa a la desamortització eclesiàstica, iniciada el 1836, hi pesà la necessitat de finançar la liquidació de l’alçament carlí, debilitar el clergat, un dels princiapls pilars dels rebels i crear drets adquirits a favor dels liberals, grup que es veié engrossit amb antics terratinents que canviaren de bàndol precisament per beneficiar-se de la mateixa desamortització.
Una altra causa que explicaria la desamortització iniciada el 1855, seria la necessitat de comptar amb recursos governamentals suficients per a subvencionar la construcció d’una xarxa ferroviària. Amb el producte de la venda dels béns desamortitzats, el govern oferia una sèrie d’incentius a les futures companyies ferroviàries la qual cosa significà un estímul per a capitals autòctons, però especialment per a financers estrangers que invertiren a Espanya moguts més per un afany especulatiu que amb la intenció de crear una xarxa de transport rendible.
La desamortització de la gran propietat eclesiàstica va suposar l’aprofitament intensiu d’enormes superfícies abans explotades extensivament. La de béns del comú significà, per una banda, el conreu de terres marginals amb la consegüent disminució de rendiments i, per una altra, el retrocés de la ramaderia per una brutal reducció de les zones de pastura en desaparéixer les antigues terres comunals.
Per tant, a partir de 1836, es produí una expansió agrària que no era deguda a una intensificació sinó a una ampliació de la superfície conreada, la qual cosa permeté sense més entrebancs alimentar a una població creixent. Ben aviat l’increment demogràfic fou superior a l’increment de la producció agropecuària, la qual cosa conduí a periòdiques crisis de subsistència, més greus a la segona meitat del segle XIX que a la primera.
