Les conseqüències de la invasió de la Península Ibèrica per part de les tropes de Napoleó propiciaren una sèrie de canvis entre els quals es compta la implantació d’una nova divisió administrativa per al territori espanyol. Fou la divisió provincial. Els seus orígens com a idea vàlida i unificada pera tot el país rauen en els acords presos a les Corts de Cadis de 1812 que establien una divisió del territori en províncies, de caire provisional, com a preàmbul del que hauria de ser la decisió definitiva. En aquest projecte es preveien tres províncies per al territori català, dues de marítimes i una d’interior amb les capitals a Barcelona, Tarragona i la Seu d’Urgell.
Més endavant, i coincidint amb el període del trienni liberal 1820-1823, es presentaren dos projectes més, l’un l’any 1821 i l’altre el 1822, tots dos molt semblants. En aquesta ocasió, el territori català ja es preveia dividit en les quatre províncies actuals. Finalment, el 30 de novembre de 1833, Francisco Javier de Burgos, Ministre del Foment, signava un Reial Decret segons el qual Espanya quedava dividida en 49 províncies.
Catalunya quedà estructurada en quatre, les mateixes que s’assenylaven en els projectes dels anys 20 i les mateixes que segons el text de la Constitució espanyola són vigents encara avui en dia (1994).
La divisió de Francisco Javier de Burgos suposava la presència de governadors civils, de les Diputacions provincials i de les Comissions provincials. L’esperit d’aquesta llei concep la província com una unitat intermèdia entre el municipi i l’Estat pel que fa als serveis administratius de caire general.
Barcelona era considerada província de primera classe, les altres de tercera classe. L’any següent, el 1834, Catalunya fou dividida en 32 partits judicials, cadascun amb la seva pròpia capital, els quals més endavant foren ampliats a 35. Amb el temps, aquestes subdivisions coincidiren bastant amb les capitals de les futures comarques.
Per a Catalunya aquesta divisió significà una reducció important del nombre de demarcacions. A principis del segle XVIII comptava amb 15 vegueries i 8 sots-vegueries i arran de la Llei de Nova Planta, implantada en temps de Felip V, passà a tenir 12 corregiments i el districte de la Vall d’Aran.
Els intents de divisió quadripartida vénen dels temps de la
invasió de les tropes napoleòniques de l’any 1808. Des d’aquest any fins 1814
Catalunya estigué ocupada per les tropes franceses i Barcelona formà part de
l’Europa de Napoleó. Els corregiments filipistes del segle XVIII foren
suprimits i s’intentà substituir-los per unes noves divisions administratives
que foren proposades els anys 1810 i 1812, respectivament. per al primer cas es
mantenia el nom de corregiment i per el segon es proposava el de departament.
Eren diferents pel que fa als límits divisoris, però coincidien en la partició
del territori en quatre unitats. Cap de les dues propostes no arribà a tenir
validesa oficial. Simultàniament, les Corts de Cadis ja iniciaven els tràmits
per a dividir el territori espanyol en províncies.
