Els fets van succeir els dia 7 de novembre de 1893.
La primera bomba va caure sobre la fila tretze del rengle dret de les butaques de platea, mirant l’escenari. L’explosió, els crits i les empentes van ser una mateixa cosa. Per sort la llum de la sala es va mantenir amb els punts de gas perquè aleshores no es tancava la il.luminació durant les representacions d’òpera.
El Saló del Descans es va convertir en un hospital de campanya. Era nit d’estrena i la societat més distingida de Barcelona s’havia congregat al Liceu per obrir temporada. L’òpera que es representava era Guillem Tell de Rossini. El director Leopoldo Mugnone dirigia l’orquestra. El segon acte havia començat. Era un quart d’onze de la nit. Santiago Salvador, l’anarquista aragonès establert a Barcelona, havia entrat al Liceu portant a la faixa dues bombes model Orsini. Des del cinquè pis, la platea va ser un objectiu cec.
El resultat: vint morts d’entre el públic. Entre ells, bona part de la família de l’advocat i notari Caius Cardellach (la seva muller, dues germanes, una neboda i ell mateix), el comerciant Joan Moreu, el doctor en farmàcia Emili Formiguera, el llibreter Eduard Dalmàs, Benedetta Damerini, germana de la soprano Virgínia Damerini, que actuava aquella nit, i l’enginyer francès que havia vingut a Barcelona per assistir al Liceu, Víctor Guillaume.
La segona bomba, que no va explotar, va anar a parar sobre la falda de la muller del notari Caius Cardellach. La faldilla va esmorteir el cop i va anar a rodolar per terra on després la va trobar un agent de policia.
Poca gent el va veure. Però Santiago Salvador, l’autor de l’atemptat del Liceu, portava les Orsini a la faixa per llençar-les des del cinquè pis. Només un dependent de perruqueria sembla que va ser un dels pocs que es va adonar que l’home llençava els artefactes, llotges avall. «Agafeu-lo! Deteniu aquest que ha llençat la bomba!», i posen en boca les cròniques de l’època.
Després de llençar les dues bombes des del passadís del cinquè pis, Santiago Salvador va sortir del Liceu enmig de l’enrenou provocat per l’explosió i va fugir de Barcelona.
Abans de detenir-lo a Saragossa havien de passar encara un parell de mesos. Quan es va veure sorprès, Salvador va intentar suïcidar-se però va errar el tret. El judici contra l’anarquista va tenir lloc dos mesos després, l’11 d’abril de 1894. El tribunal estava presidit pel jutge Juan Agustín Moreno Escribano, president de l’Audiència. El secretari de l’Audiència era pere Armengol Cornet. Salvador va respondre al fiscal amb serenitat.
Segons les cròniques, vestia amb la típica brusa i la boina de l’època. “Les dues bombes les guardava al bagul de casa, entre la roba -va dir Salvador-. Només en coneixia l’existència la meva dona perquè no hi hagués un accident a casa.» «El dia de l’acció del Liceu -va afegir Salvador- li vaig dir a la meva dona que me les emportava perquè al bagul eren un perill. Me les vaig posar a la faixa i me’n vaig anar a la Rambla. Sabia que aquell dia d’estrena hi hauria molta tota la millor societat barcelonina. Vaig pujar al cinquè pis del teatre i vaig esperar al segon acte per llançar les bombes. Ho vaig fer estant dret al passadís.»
Santiago Salvador també va confessar que portava una pistola per defensar-se si el descobrien i un flascó de verí per acabar amb la seva vida si era detingut.
L’anarquista Santiago Salvador -que va utilitzar dinamita amb el mateix model de bomba inventada per Felice Orsini, anarquista italià que va atemptar contra Napoleó III el 1858- havia actuat en un moment social que ja havia superat l’època daurada de la Febre d’Or, quan la fil.loxera ja havia delmat les vinyes, les tropes enviades a Melilla provocaven subscripcions populars per als soldat, i perillava la indústria.
Les classes socials més modestes vivien un ofec econòmic del qual feien culpable la burgesia de l’època. Després de l’etapa de prosperitat s’havia entrat en una crisi profunda. En aquest ambient va néixer l’anarquisme.
Santiago Salvador va arribar a Barcelona als 16 anys procedent d’una família pagesa de Castelseràs (Aragó). A Barcelona, s’havia casat, havia fet de taverner sense fortuna, de jornaler, i de contrabandista. L’eufòria de la Febre d’Or4 ja havia provocat l’etapa de crisi. «Volia destruir la burgesia. No volia matar ningú concret. Volia escampar el terror», va dir Salvador abans d’escoltar la sentència de pena de mort.
Va ser executat la matinada del 21 de novembre de 1894. El botxí a la plaça pública li va avortar l’últim crit de «Visca l’anarquia !»
La novel.la Mariona Rebull (1943)
d’Ignasi Agustí -adaptada també al cinema- es considerada el relat
literari que ha recreat més fidelment la nit de la bomba del Liceu.
