Parlar dels ibers, és parlar d’una àrea cultural assentada entre el País Valencià i el Roine. Aquesta àrea presentava un conjunt de formacions tribals perfectament diferenciades i individualitzades: indigets, laietans, ilergets, ausetans, etc. Els trets diferencials entre ells vénen determinats tant per les activitats econòmiques com pel grau de contacte –és a dir aculturació- amb els pobles colonitzadors. Però no se’ns amaguen els acpectes d’unió: cultura material, llengua (amb varietats dialectals), organització social, etc. Les transformacions de les tribus ibèriques va ser determinada més pel contacte extern –grecs, fenicis i romans- que no pas pel seu propi dinamisme.
Dintre de cada comunitat hi trobem una autoritat representativa. Entre les tribus de l’interior, com els ilergets, el liderat sembla que fou el sistema de representació pública, reforçat per l’aspecte militar del càrrec. Entre les tribus costaneres, més influïdes pels grecs, hi predominaren, en canvi, les assemblees generals i un consell d’ancians. La guerra més o menys constant entre les diverses tribus i el conflicte romano-cartaginès van modificar aquestes formes d’organització de l’autoritat tribal: el sistema de liderates transformà en principat, mentre que el sistema d’assemblea i consell esdevingué govern aristrocràtic.
Oel que fa a les relacions econòmiques, es manifesten a l’entorn de dues esferes ben diferenciades: la local, on predomina l’activitat manufacturera de tipus domèstic que complementa el treball del camp, i la internacional, via Empúries, on apareixen els objectes de luxefabricats per veritables especialistes: ceràmica d’alta qualitat, orfebreria, etc. conjuntament amb aquelles matèris primeres que oferien les terres catalanes.Aquestes activitats econòmiques no van generar, malgrat el comerç internacional, divisions socials i econòmiques internes remarcables –cal pensar, més aviat, en el prestigi d’alguns membres que no pas en classes i grups socials perfectament jerarquitzats.
Dos moments crucials per a aquestes comunitats foren l’entrada dels gals al segle IV aC, que comportà destruccions d’alguns poblats i l’abandonament d’altres (fets que mostren la debilitat de les estructures polítiques ibèriques), i la guerra romano-cartaginesa del segle III aC, que conduí a la integració d’aquestes comunitats tribals en l’òrbita romana. Les revoltes dels pobles ibèrics van sovintejar durant el segle II aC, cosa que comportà repressions polítiques i econòmiques per part de les autoritats romanes. Però, progressivament, aquestes comunitats anaren adquirint trets culturals romans, és a dir, es romanitzaren. La cultura superior, més desenvolupada i avançada, s’imposà sobre la cultura tribal ibèrica. Amb tot, la muntanya pirinenca fou, durant molt de temps, una àrea poc romanitzada, fidel a les seves tradicions –incloent-hi la llengua-. En altres paraules terra de refugi.
