Els avantpassats

El 1778 la corona espanyola obté la sobirania de les illes de Fernando Poo i Annobon. A partir de 1789 la participació catalana en el tràfic d’esclaus a Amèrica va prendre una certa embranzida ja que valiberalitzar el tràfic d’esclaus.

Es calcula que entre 1789 i 1810 van entrar a Cuba, si més no, 146 embarcacions negreres catalanes, amb un total d’uns 30.000 esclaus. Això suposa una quarta part dels vaixells  negrers de matrícula espanyola localitzats a l’illa.

Aquest negoci inhumà va esdevenir particularment important en el periode 1821-1840

Tweet

El primer reconeixement públic del Conseller en Cap de Barcelona, Rafael de Casanova, no va arribar fins 1860, quan l’historiador Víctor Balaguer, encarregat de batejar  el nous carrers de l’Eixample de Cerdà, en va dedicar un a Casanova.

Al final de la dècada dels 80, l’Ajuntament va inaugurar l’estàtua a Casanova, obra de Rossend Nobas, al costat de l’Arc de Triomf. Era el 1888, l’any de l’Exposició Universal. A partir dels 90, es va començar a practicar el cerimonial al peu de l’escultura, la gent s’hi acostava i hi dipositava branques de llorer o de roure; la primera corona se li va oferir el 1897.

La Renaixença i el catalanisme polític van anar fent forat i amb el canvi de segle va arribar el primer acte multitudinari : el 1901 hi va haver més de 30 detinguts, un d’ells el jove Josep Ma. Folch i Torres – de 21 anys-.

El 1906, amb la Solidaritat Catalana en primera línia, la Diada va reunir milers de persones. La festa ja estava consolidada i només fets excepcionals, com la setmana tràgica del 1909, la van frustrar.

Amb el bicentenari de l’11 de Setembre va arribar el trasllat de l’escultura al seu actual emplaçament, la Ronda de Sant Pere, un provisional pedestal de maons i després damunt d’un sòcol de Josep Llimona amb dues dones esculpides, una de les quals desperta a l’altra : «L’esperit català despertant el poble de Catalunya».

Dos dies després de la Diada del 1923, fortament reprimida, Primo de Rivera, capità  general de Catalunya, va fer un cop d’estat amb la connivència d’Alfons XII.

Durant uns anys va pesar una serena prohibició amb alguna anècdota, com la detenció, el 1924, d’Antoni Gaudí quan acudia a la tradicional missa en sufragi pels difunts del 1714. Es va negar a parlar en castellà.

La República va portar un esclat d’entusiasme, en especial el 1933, quan van desfilar més de 300.000 persones pel monument.

Els fets del 6 d’octubre del 34 van portar una difícil diada de l’any següent, mentre que la del 37, ja en guerra, va tenir un caràcter militar.

Els actes clandestins van marcar la dictadura franquista fins el 1976. Sant Boi, amb 100.000 persones escoltant Jordi Carbonell, Octavi Saltor i Miquel Roca i amb el suport unànime de partits, sindicats i associacions.

L’estàtua de Rafael Casanova, salvada de la destrucció gràcies a un funcionari anònim, va ser recuperada d’un magatzem municipal i restituïda al seu lloc el 1977, any en què més d’un milió de persones van desfilar pels carrers de Barcelona amb el lema «Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia».

Tweet

Si la Renaixença havia estat com una infantesa i el Modernisme com una exuberant joventut, el Noucentisme representà, sota el regnat de l’ordre i la mesura, el començament de la plenitud.

A començament de segle es produeixen diversos fets importants: el primer Congrés Universitari Català, el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1903), la publicació del Glossari de Xènius, la publicació de les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913) i la creació de la Mancomunitat de les Diputacions de Catalunya, que va fixar com a objectiu primordial la creació d’una infrastuctura cultural (1914).

Amb el Glossari, començà una lluita contra els excessos del sentimentalisme i de l’anarquia propis de l’època modernista. Hom contraposà l’esperit mediterrani (seny, mesura, polidesa en forma) a l’esperit germànic (espontaneïtat, exaltació, confusió).

Un bon nombre d’escriptors, encara que no tots, s’adscriuen a les noves tendències. Valguin, solament com a mostra, els noms de Guerau de Liost, Josep Carner, López-Picó i Carles Riba. Però la influència del Noucentisme arriba a tot el país, àdhuc als qui no hi partcipen directament.

Per això, quan Xènius va “plegar”, la seva obra va morir: hom havia adquirit ja el costum d’una llengua literària més perfecta, un millorament de la cultura mitjana, una mentalitat més exigent enm la investigació i, sobretot, s’havia posat en marxa un organisme la influència del qual fou decisiva: l’Institut d’Estudis Catalans.

Tweet

L’any 1907, Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, va crear, tot just arribat al càrrec, l’Institut d’Estudis Catalans, que havia d’ésser “la cabdal corporació científica de Catalunya que té com a funció primordial la superior investigació científica de tots els elements de la cultura catalana”.

A suggeriment d’Eugeni d’Ors, l’IEC fou ampliat ell 1911. L’estructuració definitiva es basava en tres Seccions: la Secció Històrico-Arqueològica, la Secció Filològica i la Secció de Ciències, de les quals depenien organismes especialitzats i societats filials cada cop més nombrosos. Una de les realitzacions més importants de l’IEC fou la creació de la Bibloteca de Catalunya.

Tweet

Introducció

La situació que s’ha viscut a Kosovo podria ser denominada genocidi, ja que fins fa poc s’estava produint una guerra on els serbis (guiats per Milosevic) assassinaven, torturaven i violaven a la població civil albanokosovar, o sinó els feien abandonar precipitadament les seves cases, i es veien obligats a marxar del país i a viure en condicions infrahumanes en camps de refugiats improvisats o a qualsevol lloc que trobessin. També és un genocidi perquè les deportacions són (o han estat) sistemàtiques i revelen un pla preestablert. És a dir, el que ha passat no és que alguns serbis han agafat armes i han matat a albanokosovars de manera desorganitzada sinó que vàries persones han dissenyat un pla per eliminar o exiliar de manera sistemàtica els albanesos del Kosovo. Ara que s’ha acabat la guerra, molts d’aquests albanesos tornen al Kosovo per intentar refer la seva vida i reconstruir el seu país, mentre es van trobant fosses comunes amb milers de morts.

Antecedents

Durant la Segona Guerra Mundial, Hitler va envair Iugoslàvia, que va ser sotmesa en dues setmanes. Això va fer que s’organitzés la resistència al voltant del coronel serbi Mikhajlovic i el cap comunista croat Josip Broz (Tito). Després de la guerra, Europa es va convertir: una part en comunista i una altra en aliada. Iugoslàvia, per la seva situació es convertí en comunista i, per tant, Tito va pujar al poder. Aquest va organitzar un exèrcit camperol i va crear, el 1943, el Comitè Nacional d’Alliberament. Va proclamar la República i elaborà la constitució de la República Popular Federativa de Iugoslàvia, formada per Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia. Durant el mandat de Tito es va intentar la coexistència pacífica dels diferents pobles i nacionalitats a la regió dels Balcans. La condició bàsica per aconseguir-ho es va fonamentar en l’estricte reconeixement mutu.

Inici de la crisi actual

Tito morí el 4 de maig de 1980. La seva mort i, sobretot, l’afebliment de la influència russa, portà a Iugoslàvia a una greu crisi política i econòmica. També és en aquests anys quan augmenten les manifestacions i reivindicacions de grups nacionalistes (sobretot al Kosovo), que exigien més autonomia política i cultural pels albanesos de Iugoslàvia. Segurament aquest augment de les manifestacions pot ser degut a l’increment de població albanesa al Kosovo, que arribaria a esdevenir majoria. Aquestes protestes van ser durament reprimides i van causar nombrosos morts, ferits i detinguts. També van fer que el govern serbi organitzés grans manifestacions a Belgrad en defensa dels serbis residents al Kosovo i per exigir mesures restrictives de les autonomies de Kosovo i Vojvodina.

Des de la mort de Tito, el càrrec de president de la presidència col·lectiva l’exerceix, en rotació anual, un representant d’una de les repúbliques o regions autònomes. Sèrbia sempre ha posat traves a aquest sistema i això, entre d’altres causes, va desencadenar que Eslovènia i Croàcia s’independitzessin. Aquestes independències no eren acceptades per Sèrbia cosa que va provocar enfrontaments. Però com que la Comunitat Europea les va acceptar ràpidament els conflictes es va acabar de manera immediata i llavors Sèrbia defensà, amb el suport de Montenegro, el projecte d’una federació centralitzada amb la resta de territoris que quedaven.

 Més tard, i tement una agudització del nacionalisme serbi, es van independitzar Macedònia i Bòsnia Hercegovina. La independència de Macedònia va portar alguns problemes amb Grècia, que no volia acceptar-la. La de Bòsnia Hercegovina va comportar molts més conflictes ja que el fet de no ser reconeguda per la Comunitat Europea va generar una dura i cruel guerra entre bosnians i serbis.

Es podria donar a la Comunitat Europea part de la culpa d’aquesta guerra pel fet de no acceptar de manera immediata la seva independència? Quins motius tenia per no acceptar aquesta i sí acceptar-ne algunes altres? Tenia algun interès econòmic o d’un altre tipus en la regió que causés la negació de la seva independència? O són precisament el desinterès en la zona i els prejudicis religiosos els causants d’aquesta negativa? En analitzar les causes o motius que duen a una guerra i la manera amb què es podria haver evitat sempre queden moltes preguntes sense resposta o amb resposta només visible per qui realment vol arribar al fons del problema ja que als mitjans de comunicació només ens ensenyen imatges molt crues i ens diuen el nombre de morts o desplaçats però no fan un anàlisi de les causes i els fets que han portat al conflicte.

Les causes

Kosovo també volia ser independent però a Sèrbia no li agradava la idea. Un motiu podria ser que no volien perdre una província per on ha de passar un oleoducte que donaria riquesa al país. La creació d’aquest oleoducte està dins d’un projecte molt ambiciós que pretén unir físicament i econòmicament part de l’Àsia i Occident mitjançant corredors energètics, autopistes, trens, línies d’alta tensió, per estimular el desenvolupament per allà on passi. Es volen crear 10 oleoductes que, després de recollir el petroli del mar Caspi i del mar Negre, es distribuiran fins a les terminals col·locades a les fronteres d’Europa.

El 1990 Sèrbia va anul·lar l’autonomia de Kosovo i va començar una política d’exclusió contra la majoria albanesa. A partir d’aquest moment la política de Milosevic, representant del nacionalisme serbi, es va anar radicalitzant, la repressió contra la majoria albanesa del Kosovo (80% de la població) era cada cop més violenta i es van començar a produir desplaçaments forçosos de la població. A causa de tot això la convivència pacífica entre albanesos i serbis es va anar deteriorant.

També, l’any 1995, es van firmar els acords de Dayton (impulsats pels Estats Units) per aturar la guerra de Bòsnia Hercegovina, i es va ignorar la realitat que es vivia a Kosovo. Tot això va fer que augmentés la tensió, i que es pogués preveure que aviat hi hauria una altra crisis als Balcans. A més a més l’economia de Iugoslàvia va empitjorar molt a causa de les sancions imposades per la Comunitat Internacional per castigar la participació d’aquest país en diversos conflictes armats als Balcans (un dels quals és el de Bòsnia Hercegovina). Aquestes sancions també van fer que, davant d’aquest «atac» extern, tots els serbis s’ajuntessin per protestar i que, per tant l’oposició a Milosevic  es debilités.

Els fets

És per tots aquests motius que l’any 1998 es va crear l’EAK (Exèrcit d’Alliberament de Kosovo), que és un grup independentista albano-kosovar que comença la lluita armada.

L’exèrcit serbi violava contínuament els Drets Humans, i les matances com la del poble de Racak, el 15 de gener de 1999, van anar augmentant en quantitat i en crueltat. Però qui sobretot feia la feina bruta a les forces militars i policials eren els grups paramilitars com el dels tigres, liderats pel criminal i mafiós Arkan (assassinat el 15 de gener del 2000), que es dedicaven a entrar als pobles on violaven a les dones, torturaven i mataven els homes en edat de combatre, i fins i tot també mataven a dones i nens. Als supervivents els feien entregar tots els marcs alemanys que tinguessin i després els expulsaven del poble.

Però mentre la guerra avançava i els crims i matances s’anaven succeint, Europa i els Estats Units intentaven aconseguir la pau, tot i que, de moment, n’obtenien pocs resultats. El 18 de gener del 99, Milosevic va ordenar l’expulsió del cap dels observadors internacionals a Kosovo, cosa que va fer que tots els acords de pau aconseguits es trenquessin. Van tornar-ho a intentar en el pacte de Rambouillet (23 de febrer 99), que sorgeix després de reiterades matances de civils, la crema de pobles, l’expulsió de la població i els nombrosos enfrontaments amb l’EAK (o UCK). Però Milosevic no va arribar a firmar-lo. Alguns analistes creuen que Milosevic no el va acceptar perquè vulnerava la sobirania iugoslava en establir que les tropes de l’OTAN podrien moure’s lliurement per tota la República Federal Iugoslava i prohibia als avions iugoslaus sobrevolar Kosovo. Un altre motiu perquè no el firmés podria ser que tot i que deia que Kosovo seguiria formant part de Iugoslàvia també deia que al cap de tres anys s’organitzaria una reunió internacional per acabar de resoldre la situació definitivament. Això podria suposar una amenaça per a la seva idea del que havia de ser Kosovo ( que considera el bressol del nacionalisme i la cultura serbis) i Iugoslàvia en general.

El següent pas va ser la retirada dels observadors internacionals de Kosovo, per intentar aconseguir la pau, però l’efecte va ser el contrari, ja que els serbis, en veure que els seus actes no serien gravats ni coneguts per tot el món, van endurir l’ofensiva. Més tard, el 24 de març, l’OTAN, en veure que no podien arribar a cap solució de forma pacífica mitjançant pactes o acords, va iniciar una sèrie d’atacs aeris contra instal·lacions estratègiques i unitats repressores a Sèrbia i a Montenegro. Aquesta ofensiva havia de ser curta però es va allargar per la capacitat de resistència de Milosevic. Els analistes creien que un cop comencés l’ofensiva, Milosevic s’avindria a signar els acords de Rambouillet. Però aquest tenia unes altres intencions ja que el que volia era provocar una ofensiva terrestre en lloc d’aèria que causaria baixes a l’OTAN i que portaria a una fractura entre els aliats cosa que li donaria la victòria. I tot i que hi van haver alguns errors en els objectius de les bombes, finalment la campanya de bombardejos va obligar Milosevic a retirar-se de Kosovo.

El desenllaç

Per tant, el 10 de juny de 1999, l’exèrcit iugoslau va acceptar el pla de pau internacional i el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la resolució 1.244. Aquesta resolució establia que Kosovo passava a ser administrat per l’ONU per un període transitori i que es negociaria amb les autoritats de Belgrad el retorn de l’autonomia (anul·lada el 1990). Llavors, les tropes aliades van entrar al Kosovo. Uns 45.000 homes de la Kfor, que és la força multinacional de pau per Kosovo, van entrar per intentar restablir la pau i evitar enfrontaments.

Situació actual

 Però la convivència entre albanesos i serbis de Kosovo és difícil, ja que durant la guerra els albanesos van ser massacrats, algunes vegades fins i tot pels veïns serbis que havien tingut tota la vida. És possible que no es torni a conviure de manera pacífica i sense enfrontaments fins d’aquí a una o dues generacions.

La ciutat més problemàtica i conflictiva del Kosovo és Kosovska Mitrovica, situada al nord de la província. Aquesta ciutat està dividida pel riu Ibar, riu que també separa la població sèrbia (nord de la ciutat) de l’albanesa (sud). La part nord és la que havia patit menys els efectes destructius de l’exèrcit iugoslau i dels paramilitars serbis i, a més a més, hi ha riques explotacions mineres de coure i zinc però, en canvi, la part sud és la que estava més destruïda. Els serbis van anar ocupant la part nord de la ciutat (molts d’ells provinents d’altres zones de la província, d’on han hagut de marxar a causa de la intolerància i la venjança dels albanokosovars) i com que molts albanesos es van veure forçats a abandonar les seves cases durant la guerra, els serbis van anar esdevenint majoria. A més a més els albanesos que hi quedaven després de la guerra, van marxar ja que no se sentien segurs entre la majoria sèrbia després que es produïssin alguns assassinats. O sigui que Mitrovica és actualment l’enclavament serbi més gran del Kosovo. En aquesta ciutat també hi ha un barri denominat Bosnjacka mahala (veïnat bosnià), ètnicament barrejat, on viuen uns 1.500 albanesos, malgrat ser zona de domini serbi. Tenint en compte que a Mitrovica hi ha uns 10.000 serbis i uns 50.000 albanesos, no són gaires els que viuen barrejats.

 Un cop finalitzada la guerra, la Kfor (britànics, francesos i nord-americans, en aquesta zona) va començar la vigilància, al costat de la filferrada., per evitar que serbis i albanesos tinguessin alguna mena de contacte que pogués produir enfrontaments. Però és evident que això ha de ser una solució si de cas temporal, ja que no es poden separar indefinidament dues poblacions, siguin de l’ètnia o del país que siguin, perquè crec que la falta de contacte, el no conèixer persones de tot tipus, el desconeixement, fa que es creï més odi i rancor. Però és una possibilitat, la de dividir la província en dues parts, que s’està contemplant. Encara que fer-ho portaria problemes i segurament es faria de manera injusta ja que quedarien les zones més riques del nord en mans sèrbies i les més pobres del sud en mans albaneses.

Però molts serbis estan d’acord amb aquesta separació perquè creuen que si no estiguessin separats haurien de marxar a causa dels atacs de què serien víctimes i també perquè en aquesta ciutat estan situats a la zona més rica (o menys pobra). Alhora hi ha molts albanesos que tenen l’opinió contrària ja que volen tornar a les seves cases, situades al nord, i no poden perquè és la part ocupada pels serbis, i, per tant, preferirien que no hi hagués aquesta divisió. És a causa d’aquesta separació que s’han produït molts enfrontaments (amb víctimes mortals i tot) entre albanesos i serbis, però també contra les forces de seguretat de la Kfor, que són els que representen aquesta divisió i els que no els permeten tornar a les seves cases o moure’s amb llibertat per la seva ciutat.

També és en aquesta ciutat on la Kfor va dur a terme l’operació denominada Ibar (com el riu) consistent en la recerca d’armes tant a la part dels serbis com a l’albanesa. Durant aquests escorcolls s’han trobat diversos tipus d’armes (fusells, llançagranades, granades) així com també uniformes de camuflatge. L’argument dels serbis per justificar la possessió d’armament és la por a ser atacats pels albanesos, tot i que això, en teoria, no és possible ja que estan separats. A més a més es creu que algunes provocacions o incitacions a la violència fetes pels serbis d’aquesta ciutat han estat organitzades per Milosevic. Una altra zona conflictiva del Kosovo és la vall de Presevo, on viuen 75.000 albanesos i on hi ha una gran tensió. Aquesta violència ètnica podria ser controlada per la comunitat internacional però hi ha dificultats a causa d’un dèficit de personal i econòmic. El dèficit de personal és degut a que alguns països han reduït el nombre dels seus soldats.

La tensió és tan forta a tot Kosovo que bandes de netejaparabrises (amb adolescents d’entre 15 i 18 anys) es dediquen a acorralar els no albanesos. Per detectar-los el que fan és preguntar-los l’hora i així s’adonen de l’accent que tenen. És un cas extrem però el que sí que és cert és que l’odi i el rancor estan presents cada dia. El que també és cert és que algunes de les venjances que es produeixen són simplement operacions lucratives dutes a terme amb l’objectiu d’obtenir els béns i les vivendes del serbis i que, per tant, podrien ser temporals ja que quan s’acabi aquest clima o aquesta sensació de que no hi ha control o normes i que tot s’hi val aquests saquejos es podrien acabar.

Un altre problema que en l’actualitat està afectant el Kosovo són les mines antipersona que l’exèrcit serbi va col·locar a la frontera del Kosovo amb Albània. Les van posar per si es produïa un atac terrestre de l’OTAN i en aquests moments estan sent desactivades per soldats de la Kfor de diferents països (entre ells Espanya). Però és una feina que pot durar anys, ja que per desactivar cada mina es requereix molt esforç i concentració, i cadascun dels soldats «neteja» només 100 metres en un dia.

Un fet que podia haver fet augmentar la tensió o l’odi entre serbis i albanesos va ser la mort del ministre de Defensa iugoslau, o més aviat la substitució d’aquest. El ministre de Defensa iugoslau, el montenegrí Pavle Bulatovic, va ser assassinat el dia 7 de febrer en un tiroteig mentre estava en un bar. Bulatovic va tenir un paper clau en les ofensives contra els independentistes albanesos del Kosovo i en la defensa iugoslava davant dels atacs aeris de l’OTAN (primavera 1999). A més a més era un fervent partidari de Milosevic i s’oposava a les idees independentistes dels dirigents montenegrins. Però si Bulatovic era «perillós» pels interessos dels albanokosovars perquè recolzava Milosevic i les seves idees, el seu substitut, el general Dragoljub Ojdanic (fins llavors cap de l’Estat Major de l’exèrcit iugoslau), no es quedava curt ja que el 1999 va ser inculpat, com Milosevic, pel Tribunal Penal Internacional (TPI). Fets com aquest poden fer augmentar l’odi dels albanesos envers els serbis o també poden fer augmentar els seus desitjos d’independència ja que és molt greu que un criminal de guerra com Ojdanic o com Milosevic puguin governar un país provocant només una petita oposició, i a més a més aquesta oposició està dividida.

El futur

La situació del Kosovo és dolenta no només per l’odi i les constants revenges que s’hi estan produint sinó també per altres causes: el 75% de la població està en atur i hi ha més de 3000 persones desaparegudes que es creu que són en fosses comunes. El procés de reconstrucció d’un país és lent. Hi ha una gran pobresa a causa de la destrucció de les cases i els béns de la gent. També a causa de la situació d’atur en que es troba gran part de la població, degut, en alguns casos, al tancament de les mines que hi ha al país, que donaven feina a una gran quantitat de persones. Aquests miners ja s’han manifestat en diverses ocasions per exigir la reobertura de les mines. Però per a reconstruir el país, primer hi ha d’haver una reconciliació entre la gent

Un possible camí per aconseguir la reconciliació entre les dues poblacions podria ser l’alliberament sense condicions de tots els albanokosovars detinguts durant la crisi en presons sèrbies. Un altre camí podria ser la detenció i empresonament de Milosevic per genocidi (assassinat, tortura i exili de milers de persones) ja que crec que qualsevol albanokosovar, tenint a Milosevic al poder serà incapaç de perdonar i intentar la reconciliació amb els serbis. També és important refer la societat, organitzar-la, ja que ara al Kosovo l’única força de seguretat és la Kfor. Però crec que no hi pot haver pau sense desenvolupament o amb la pobresa extrema en què viuen actualment, ja que quan existeix aquesta pobresa i la gent té unes necessitats bàsiques que no pot satisfer hi ha conflictes. Per tant crec que ara és un bon moment per ajudar la gent del Kosovo, ajudar-los a reconstruir i desenvolupar el país ja que quan la gent tingui casa i visqui bé no es preocuparà tant de si té un veí albanès o serbi.

Mirant al futur es pot veure que és previsible un nou esclat de violència als Balcans, aquesta vegada a Montenegro. Montenegro s’ha anat distanciant gradualment de Sèrbia, l’altra República amb la qual forma la Federació Iugoslava (1992), després de l’ofensiva de l’OTAN contra Belgrad per castigar la repressió a Kosovo. Ha anat guanyant autonomia en el finançament i la política exterior, i actualment l’exèrcit és l’única institució que comparteixen. Sèrbia ha format unitats paramilitars dins l’exèrcit amb l’ànim de provocar un conflicte amb la policia montenegrina i per aturar els intents de Montenegro de trencar amb Sèrbia. El president de Montenegro, Djukanovic, ha dit que encara és massa aviat per fer un referèndum per a la independència. D’aquesta manera està donant temps a Milosevic perquè consideri la proposta de Montenegro de reforma conjunta de l’Estat. Tot això ens indica que es viu una situació tensa entre Sèrbia i Montenegro i que hi podria haver algun conflicte a la zona, per exemple si Montenegro fes un referèndum i aconseguissin la independència.

Cronologia

Tweet

Els principals propietaris agraris residents a Barcelona, desprotegits després de la desaparició de la junta de Comerç i motivats pel fet de no poder ser inclusos a l’Institut Industrial, crearen l’any 1851, l’Institut Agrari Català de Sant Isidre.

Inicialment aquest Institut aplegà ujn centenar d’afiliats i a la darreria de la dècada dels 50 arribà a 2.000, la xifra màxima.

Per a ser-ne soci calia ser propietari rural i posseir una sòlida riquesa. El promogueren Ramon de Casanova, josep Mª Despujol i Antoni de Gayolà, tots tres terratinents. Molts d’ells també tenine capitals l’origen dels quals no procedien de l’agricultura sinó d’altres sectors industrials i havien esdevinguts propietaris rurals a partir de la desamortització o d’inversions posteriors. A títol d’exemple podem esmentar: Ramon Bonaplata Nadal, Joan Güell Ferrer i el seu fill Emili Güell Bacigalupi, l’indià Josep Xifré, el banquer Evarist Arnús i els banquetrs i industrials Manuel i Ignasi Girona i els germans Muntadas, fabricants de cotó.

L’objectiu principal de la societat era protegir els interessos agraris i individuals i , al mateix temps, impulsar el desenvolupament d’una agricultura capitalista, dintre d’un projecte industrialista més global. En el marc de la política general de l’estat actuaren com un autèntic grup de pressió (serveixi com a exemple la posició activament contrària a la Llei de Contractes de Conreus de Llúís Companys).

Eren enormement conservadors i en la seva propaganda profundament paternalista, inclogueren la defensa de la família i de la religió.

Tot i que els membres d’aquest Institut formaven part de famílies tradicionals catalanes, mantingueren una actitud gens catalanista; no obstant això, després del 1898 la institució evolucionà cap a la lliga Regionalista i arribà a ser-ne un dels bastions.

Tweet

El sector més innovador dintre dels sectors industrials va ser el dels estampats de cotó o indianes. Com que en aquest sector no existien privilegis gremials, les indianes es van poder organitzar com a empreses capitalistes a les ciutats.

D’entrada eren fàbriques d’estampació que importaven teixits, però a poc a poc van anar dominatn les altres fases de la producció -teixit i, més tard, filatura-. Així cap a la fí del segle XVIII, només importaven la primera matèria -el cotò en floca-

La primera manufactura d’indicanes va néixer a Barcelona el 1737; vers el 1750 les manufactures encara romanien centrades exclusivament a Barcelona, on ocupaven 800 operaris i a Mataró. El periode 1783-1796 assenyala l’extensió de les manufactures, en triomf de la filatura -organitzada en fàbriques i per mitjà del treball domiciliari- i l’inici de la mecanització.

En una primera fase el capital necessari per a crear les manufactures no era gaire elevat, però el enormes beneficis van permetre la reinversió i el creixement de les dimensions de les empreses.

Tweet

L’any 1834 la Real Junta de Fomento de La Havana (Cuba) decidí la construcció del ferrocarril Guines-l’Havana i en veure el mataroní Miquel Biada les posibilitats que oferia, digué a tothom que el coneixia que el primer que faria en tornar a Catalunya seria intentar la implantació d’una línia ferroviària entre el seu poble, Mataró, i Barcelona. Féu les gestions pertinents amb una empresa industrial anglesa que inicià l’obra i, encara que Biada morí abans de veure-la acabada, la seva iniciativa i els seus esforços feren que el ferrocarril Barcelona-Mataró fos el primer d’Espanya. S’inaugurà, doncs, el 28 d’octubre de 1848, el primer ferrocarril de la Península Ibèrica que cobri la distància de 30 km. entre Barcelona i Mataró, amb un túnel a l’alçada de Mongat.

El 1850 es posà en marxa el tren Madrid-Aranjuez amb un ample de via de 1.676 mm. Aquesta mesura de via constituïa una excepció respecte a la resta de països europeus que, seguint la pauta de la Gran Bretanya, adoptaren un ample de via de 1.435 mm. L’ample de via usat a l’Estat Espanyol fou emprat també a l’Índia, a l’Argentina i a Xile.

La locomotora a vapor va ésser durant molt de temps l’únic mitjà de tracció abans d’ésser progressivament substituïda per màquines elèctriques i diesel . L’electrificació començà, a l’Estat Espanyol, uns anys després del 1900 (la línia de Ripoll a Puigcerdà, per exemple, fou electrificada el 1929 )

El material remolcat (vagons i cotxes) ha evolucionat, d’acord amb els avenços tècnics per adaptar-se a les exigències del tràfic i la velocitat.

A partir doncs de 1848 es van anar extenent les línies de ferrocarril, constituint-se companyies per a unir poblacions a distàncies curtes i després amb la fusió d’aquestes companyies es va anar formant la xarxa. Així el 1854 es va formar la Companyia dels Camins de Ferro del Centre de Catalunya que unia Barcelona amb Molins de Rei. A partir de 1859 aquesta línia arriba a Martorell i passa a denominar-se Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Martorell. El 1861 amplia el seu recorregut fins a Tarragona passant per Altafulla, Sant Vicenç de Calders i Vilafranca del Penedès i s’anomena Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona.

Al voltant d’aquests anys neix, de mans de la darrera companyia citada, l’Estació de Sants3 com a estació terminal de les seves línies.

Al 1875 la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona es fusiona amb Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres i en resulta una nova societat : Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França. Les dues línies gestionades per aquestes companyies es trobaven separades pel nucli urbà de Barcelona. El projecte d’enllaç de l’Estació de França amb la de Sants a través dels carrers Aragó i Marina va ser molt problemàtic. La decidida oposició de diversos sectors de la ciutat que va endarrerir l’inici de l’obra de 1876 fins a 1881. El 10 d’octubre de 1882 va circular per aquest enllaç el primer tren de viatgers i l’Estació de Sants 3va deixar de ser terminal per a convertir-se en estació de pas.

La companyia Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França absorbeix l’any 1886 a Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona i l’any 1887 a Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona. Finalment el 1891 és absorbida  per Ferrocarril de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA), si bé fins l’any 1925 s’exploten les línies del Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i França com una línia independent : Xarxa catalana de MZA.

És el 1941 que es crea RENFE a partir de MZA i amb l’absorció de Compañia de los Caminos de Hierro del Norte de España (creada el 1858) i encara que de menor importància, també amb l’absorció dels ferrocarrils andalusos.

Tweet

Nom amb el qual és designat a Catalunya el període comprès aproximadament entre 1877 i 1885, que es caracteritzà pel boom del mercat del vi (coincidint amb l’aparició de la fil·loxera a França), l’augment de les inversions a les indústries metal·lúrgica i tèxtil, les exportacions de ferro, plom i coure i l’estabilitat política de la Restauració. La prosperitat econòmica afavorí sobretot la burgesia catalana, però per l’extensió  de la fil·loxera a l’Empordà (1879) i el viratge lliurecanvista de la Restauració posaren fi a uns anys daurats, que Narcís Oller4 va pintar amb relleu naturalista a la novel·la  La Febre d’Or4, de la que l’any 1993 se’n va fer una pel·lícula dirigida per Gonzalo Herralde.

Tweet

Al voltant dels anys seixanta del segle XIX neix, de mans de Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona, l’Estació de Sants com a estació terminal de les seves línies.

Al 1875 la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona es fusiona amb Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres i en resulta una nova societat : Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França.  Les dues línies gestionades per aquestes companyies es trobaven separades pel nucli urbà de Barcelona.  El projecte d’enllaç de l’Estació de França amb la de Sants a través dels carrers Aragó i Marina va ser molt problemàtic. La decidida oposició de diversos sectors de la ciutat va endarrerir l’inici de l’obra de 1876 fins a 1881. El 10 d’octubre de 1882 va circular per aquest enllaç el primer tren de viatgers i l’Estació de Sants va deixar de ser terminal per a convertir-se en estació de pas.

La companyia Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França absorbeix l’any 1886 a Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona i l’any 1887 a Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona. Finalment el 1891 és absorbida  per Ferrocarril de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA), si bé fins l’any 1925 s’exploten les línies del Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i França com una línia independent : Xarxa catalana de MZA.

És el 1941 que es crea RENFE a partir de MZA i amb l’absorció de Compañia de los Caminos de Hierro del Norte de España (creada el 1858)  i encara que de menor importància, també amb l’absorció dels ferrocarrils andalusos. Així doncs, és a partir d’aquella data que RENFE gestiona l’Estació de Sants.

El projecte de reforma de la primitiva estació de Sants, a les darreries del segle XIX, s’emmarca en els diferents projectes de modernització de la xarxa ferroviària de Barcelona que contempla l’obertura de noves estacions (Passeig de Gràcia, Morrot, Sagrera i l’ampliació de la de Sants). Barcelona ha absorbit els antics municipis fins aleshores independents i a més es troba en plena expansió industrial, la qual cosa fa necessari adaptar els ferrocarrils.

En aquest sentit convé destacar el projecte d’Eduard Maristany (1899). Maristany fou inspector estatal dels  ferrocarrils  de Catalunya, i, posteriorment, enginyer de les obres dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França. Projectà diverses línies ferroviàries dels Països Catalans i d’Aragó. Féu construir, a càrrec de MZA, l’Estació de França.

Finalment el 1902 es presenta el projecte de reforma de l’Estació de Sants per part de MZA. Aquest projecte va estar pendent molts anys ja que es va quedar aturat en el primer tràmit, l’informe de l’Ajuntament. Aquest va voler aprofitar l’ocasió per introduir una variant consistent en rebaixar la rasant de l’estació i eliminar els passos a nivell. La companyia MZA ho admet amb la condició que l’Ajuntament pagui la diferència del cost del projecte així modificat (Aproximadament aquesta diferència pujava a sis milions de pessetes).

Tot i que al febrer de 1905 ja s’havia arribat a un acord, 18 anys més tard l’Ajuntament encara seguia aturant l’examen de l’expedient previ a l’autorització de l’obra.

Una Reial Ordre del 17 de novembre de 1922 havia aprovat el projecte de modificació de rasants i de reforma de l’Estació de Sants. MZA té interès en encarregar-se de totes les obres, inclús les de canvi de rasant que corresponien a l’Ajuntament a fi i efecte de no tenir dificultats si es presentava la necessitat d’un pressupost addicional ja que l’Ajuntament l’hauria hagut d’aprovar expressament.

Es prepara un nou projecte que contempla l’establiment de la part de serveis entre els carrers Vilamarí i Vallespir i la part de viatgers entre el carrer Vallespir i la carretera de Sants. En un principi es preveia construir el nou edifici de l’estació de viatgers sobre el mateix emplaçament que l’antic, però l’Ajuntament va presentar un avantprojecte de nova estació de viatgers situada entre els actuals carrer Alcolea i Plaça de Sants ja que considerava que el lloc previst inicialment, l’actual carrer Sant Antoni,  resultava incòmode donada la poca amplitud dels carrers que donarien accés a l’edifici.

La companyia accepta l’avantprojecte i el projecte definitiu el presenta el 5 d’agost de 1929 l’enginyer en cap del Servei de Via i Obres, Eduard Perxés. L’edifici previst és rectangular, de tipus classicista amb influències italianes, bastant proporcionat, amb els cantons rematats, en el que destaca l’arc de volta  de canó que corona l’edifici longitudinalment. L’entrada principal està constituïda per tres portes separades per pilastres, damunt els quals, i abarcant la mateixa amplada, s’aixeca l’arc de volta donant un perfecte equilibri i marcant el nucli central de l’edifici.

El resultat és de gran senzillesa, sobresortint la marquesina de ferro que rodeja l’edifici. Es sosté mitjançant 8 grans pòrtics metàl.lics, sobre els que s’eleven muntants també d’acer laminat que sostenen les bigues del pis, cobertes al mateix temps per un forjat continu de formigó armat, estructura que s’oculta per un forjat de formigó entre cada pòrtic simulant la continuïtat de l’arc de volta que cobreix les andanes. Totes les estructures metàl.liques es recobreixen amb formigó de Portland per a donar-els-hi més rigidesa i protegir l’acer.

Finalment el projecte es va aprovar per una Reial Ordre del 24 de gener de 1930, malgrat que, principalment degut a la guerra civil en què van quedar paralitzades les obres, la nova estació no es va acabar de construir fins als anys quaranta.

Anys més tard amb l’aprovació del Pla d’Enllaços Ferroviaris de Barcelona, l’Estació de Sants començaria a recuperar el protagonisme perdut a primers de segle. Per la seva privilegiada situació dins el nucli urbà de Barcelona, es va proposar la construcció d’una estació més funcional i apta per absorbir tot el trànsit barceloní.

Així doncs, l’actual estació de Sants va començar a construir-se el 1969 segons el projecte de l’enginyer Agustín Sancho i de l’arquitecte José Antonio Pruneda. L’emplaçament va ser traslladat entre els actuals carrers Viriato i  Numància. Les obres no van finalitzar fins el 1980.

L’actual estació de Sants consta d’una planta subterrània per a la circulació ferroviària i una altra a nivell de carrer que aglutina els serveis d’informació, atenció al client i comerços. Compta amb un vestíbul de 17.450 m2, recorregut per 51.500 viatgers diaris, dels quals 39.000 són de rodalies. Per les seves vies circulen 790 trens durant les 19 hores en que es troba oberta al públic.

A diferència d’altres estacions, durant la construcció de la nova estació de Sants, el trànsit ferroviari no es va interrompre, amb la qual cosa es van haver de desviar les vies diverses vegades per necessitats de l’obra.

Destaca també la llosa de 15.000 m2 que cobreix l’estació i que se sosté en 222 pilars de formigó i 18 metàl·lics.

Compta amb murals de Subirachs (en formigó) i de Víctor Bono (ceràmic). Així mateix s’hi han celebrat actes culturals entre els que es pot destacar la Setmana del Llibre en Català.

El 28 de febrer de 1991 s’inicien les obres de construcció d’un hotel a sobre mateix de l’estació. Aquest hotel, que és el primer que es construeix al damunt d’una estació a Espanya, té una superfície edificada de 23.000 m2 i compta amb 378 habitacions i els més moderns equipaments i serveis.

L’any 1992, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics, es  realitzen a l’estació unes importants obres de remodelació amb cost de 600 milions que bàsicament consisteixen en millorar substancialment la imatge i racionalitzar l’espai de la zona de serveis i les andanes. Amb aquestes obres l’estació de Sants adquireix l’aspecte d’obra acabada que no havia tingut mai, tot i que feia més de 10 anys que s’havien donat per finalitzades les obres.

Tweet