Els principals propietaris agraris residents a Barcelona, desprotegits després de la desaparició de la junta de Comerç i motivats pel fet de no poder ser inclusos a l’Institut Industrial, crearen l’any 1851, l’Institut Agrari Català de Sant Isidre.
Inicialment aquest Institut aplegà ujn centenar d’afiliats i a la darreria de la dècada dels 50 arribà a 2.000, la xifra màxima.
Per a ser-ne soci calia ser propietari rural i posseir una sòlida riquesa. El promogueren Ramon de Casanova, josep Mª Despujol i Antoni de Gayolà, tots tres terratinents. Molts d’ells també tenine capitals l’origen dels quals no procedien de l’agricultura sinó d’altres sectors industrials i havien esdevinguts propietaris rurals a partir de la desamortització o d’inversions posteriors. A títol d’exemple podem esmentar: Ramon Bonaplata Nadal, Joan Güell Ferrer i el seu fill Emili Güell Bacigalupi, l’indià Josep Xifré, el banquer Evarist Arnús i els banquetrs i industrials Manuel i Ignasi Girona i els germans Muntadas, fabricants de cotó.
L’objectiu principal de la societat era protegir els interessos agraris i individuals i , al mateix temps, impulsar el desenvolupament d’una agricultura capitalista, dintre d’un projecte industrialista més global. En el marc de la política general de l’estat actuaren com un autèntic grup de pressió (serveixi com a exemple la posició activament contrària a la Llei de Contractes de Conreus de Llúís Companys).
Eren enormement conservadors i en la seva propaganda profundament paternalista, inclogueren la defensa de la família i de la religió.
Tot i que els membres d’aquest Institut formaven part de famílies
tradicionals catalanes, mantingueren una actitud gens catalanista; no obstant
això, després del 1898 la institució evolucionà cap a la lliga Regionalista i
arribà a ser-ne un dels bastions.
