El primer reconeixement públic del Conseller en Cap de Barcelona, Rafael de Casanova, no va arribar fins 1860, quan l’historiador Víctor Balaguer, encarregat de batejar el nous carrers de l’Eixample de Cerdà, en va dedicar un a Casanova.
Al final de la dècada dels 80, l’Ajuntament va inaugurar l’estàtua a Casanova, obra de Rossend Nobas, al costat de l’Arc de Triomf. Era el 1888, l’any de l’Exposició Universal. A partir dels 90, es va començar a practicar el cerimonial al peu de l’escultura, la gent s’hi acostava i hi dipositava branques de llorer o de roure; la primera corona se li va oferir el 1897.
La Renaixença i el catalanisme polític van anar fent forat i amb el canvi de segle va arribar el primer acte multitudinari : el 1901 hi va haver més de 30 detinguts, un d’ells el jove Josep Ma. Folch i Torres – de 21 anys-.
El 1906, amb la Solidaritat Catalana en primera línia, la Diada va reunir milers de persones. La festa ja estava consolidada i només fets excepcionals, com la setmana tràgica del 1909, la van frustrar.
Amb el bicentenari de l’11 de Setembre va arribar el trasllat de l’escultura al seu actual emplaçament, la Ronda de Sant Pere, un provisional pedestal de maons i després damunt d’un sòcol de Josep Llimona amb dues dones esculpides, una de les quals desperta a l’altra : «L’esperit català despertant el poble de Catalunya».
Dos dies després de la Diada del 1923, fortament reprimida, Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va fer un cop d’estat amb la connivència d’Alfons XII.
Durant uns anys va pesar una serena prohibició amb alguna anècdota, com la detenció, el 1924, d’Antoni Gaudí quan acudia a la tradicional missa en sufragi pels difunts del 1714. Es va negar a parlar en castellà.
La República va portar un esclat d’entusiasme, en especial el 1933, quan van desfilar més de 300.000 persones pel monument.
Els fets del 6 d’octubre del 34 van portar una difícil diada de l’any següent, mentre que la del 37, ja en guerra, va tenir un caràcter militar.
Els actes clandestins van marcar la dictadura franquista fins el 1976. Sant Boi, amb 100.000 persones escoltant Jordi Carbonell, Octavi Saltor i Miquel Roca i amb el suport unànime de partits, sindicats i associacions.
L’estàtua de Rafael Casanova, salvada de la destrucció gràcies a
un funcionari anònim, va ser recuperada d’un magatzem municipal i restituïda al
seu lloc el 1977, any en què més d’un milió de persones van desfilar pels
carrers de Barcelona amb el lema «Llibertat, Amnistia, Estatut
d’Autonomia».
