Si la Renaixença havia estat com una infantesa i el Modernisme com una exuberant joventut, el Noucentisme representà, sota el regnat de l’ordre i la mesura, el començament de la plenitud.
A començament de segle es produeixen diversos fets importants: el primer Congrés Universitari Català, el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1903), la publicació del Glossari de Xènius, la publicació de les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913) i la creació de la Mancomunitat de les Diputacions de Catalunya, que va fixar com a objectiu primordial la creació d’una infrastuctura cultural (1914).
Amb el Glossari, començà una lluita contra els excessos del sentimentalisme i de l’anarquia propis de l’època modernista. Hom contraposà l’esperit mediterrani (seny, mesura, polidesa en forma) a l’esperit germànic (espontaneïtat, exaltació, confusió).
Un bon nombre d’escriptors, encara que no tots, s’adscriuen a les noves tendències. Valguin, solament com a mostra, els noms de Guerau de Liost, Josep Carner, López-Picó i Carles Riba. Però la influència del Noucentisme arriba a tot el país, àdhuc als qui no hi partcipen directament.
Per això, quan Xènius va “plegar”, la seva obra va morir: hom havia adquirit ja el costum d’una llengua literària més perfecta, un millorament de la cultura mitjana, una mentalitat més exigent enm la investigació i, sobretot, s’havia posat en marxa un organisme la influència del qual fou decisiva: l’Institut d’Estudis Catalans.
