(Barcelona 1868, Prada de Conflent 1948)
Lingüista, inspirador i principal impulsor de la codificació ortogràfica (1913) i gramatical (1918) de la llengua catalana, i autor del Diccionari General (1932), considerat com a normatiu.
Cas notable de conjunció d’un temperament científic (químic, fou professor de l’Escola d’Enginyers de Bilbao, 1902-1911) i d’una vocació per l’estudi de la llengua (ho prova la seva excel.lent gramàtica de 1912).
Amb les seves intervencions en el Congrés de la Llengua Catalana (1906), es revelà com el millor professional en matèries de llengua, al mateix temps que donava una nota de serenor en un món crispat davant el problema ortogràfic.
Incorporat a la novella Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), no es limità als aspectes tècnics de l’ordenació de la llengua: en contacte amb els escriptors i amb el públic il.lustrat, anà elaborant les normes d’ús de la llengua, especialment a través de les Converses filològiques, articles periodístics publicats als anys vint, i de conferències i discursos (recollits dins El català litertari, 1932).
Tingué cura especial de l’ensenyament i la divulgació de la renovació lingüística. Fou nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona (1932). El 1939 s’exilià, però continuà fidel a la seva obra, com ho palesa una nova gramàtica (ja de publicació pòstuma, 1956).
