Introducció
La situació que s’ha viscut a Kosovo podria ser denominada genocidi, ja que fins fa poc s’estava produint una guerra on els serbis (guiats per Milosevic) assassinaven, torturaven i violaven a la població civil albanokosovar, o sinó els feien abandonar precipitadament les seves cases, i es veien obligats a marxar del país i a viure en condicions infrahumanes en camps de refugiats improvisats o a qualsevol lloc que trobessin. També és un genocidi perquè les deportacions són (o han estat) sistemàtiques i revelen un pla preestablert. És a dir, el que ha passat no és que alguns serbis han agafat armes i han matat a albanokosovars de manera desorganitzada sinó que vàries persones han dissenyat un pla per eliminar o exiliar de manera sistemàtica els albanesos del Kosovo. Ara que s’ha acabat la guerra, molts d’aquests albanesos tornen al Kosovo per intentar refer la seva vida i reconstruir el seu país, mentre es van trobant fosses comunes amb milers de morts.
Durant la Segona Guerra Mundial, Hitler va envair Iugoslàvia, que va ser sotmesa en dues setmanes. Això va fer que s’organitzés la resistència al voltant del coronel serbi Mikhajlovic i el cap comunista croat Josip Broz (Tito). Després de la guerra, Europa es va convertir: una part en comunista i una altra en aliada. Iugoslàvia, per la seva situació es convertí en comunista i, per tant, Tito va pujar al poder. Aquest va organitzar un exèrcit camperol i va crear, el 1943, el Comitè Nacional d’Alliberament. Va proclamar la República i elaborà la constitució de la República Popular Federativa de Iugoslàvia, formada per Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia. Durant el mandat de Tito es va intentar la coexistència pacífica dels diferents pobles i nacionalitats a la regió dels Balcans. La condició bàsica per aconseguir-ho es va fonamentar en l’estricte reconeixement mutu.
Tito morí el 4 de maig de 1980. La seva mort i, sobretot, l’afebliment de la influència russa, portà a Iugoslàvia a una greu crisi política i econòmica. També és en aquests anys quan augmenten les manifestacions i reivindicacions de grups nacionalistes (sobretot al Kosovo), que exigien més autonomia política i cultural pels albanesos de Iugoslàvia. Segurament aquest augment de les manifestacions pot ser degut a l’increment de població albanesa al Kosovo, que arribaria a esdevenir majoria. Aquestes protestes van ser durament reprimides i van causar nombrosos morts, ferits i detinguts. També van fer que el govern serbi organitzés grans manifestacions a Belgrad en defensa dels serbis residents al Kosovo i per exigir mesures restrictives de les autonomies de Kosovo i Vojvodina.
Des de la mort de Tito, el càrrec de president de la presidència col·lectiva l’exerceix, en rotació anual, un representant d’una de les repúbliques o regions autònomes. Sèrbia sempre ha posat traves a aquest sistema i això, entre d’altres causes, va desencadenar que Eslovènia i Croàcia s’independitzessin. Aquestes independències no eren acceptades per Sèrbia cosa que va provocar enfrontaments. Però com que la Comunitat Europea les va acceptar ràpidament els conflictes es va acabar de manera immediata i llavors Sèrbia defensà, amb el suport de Montenegro, el projecte d’una federació centralitzada amb la resta de territoris que quedaven.
Més tard, i tement una agudització del nacionalisme serbi, es van independitzar Macedònia i Bòsnia Hercegovina. La independència de Macedònia va portar alguns problemes amb Grècia, que no volia acceptar-la. La de Bòsnia Hercegovina va comportar molts més conflictes ja que el fet de no ser reconeguda per la Comunitat Europea va generar una dura i cruel guerra entre bosnians i serbis.
Es podria donar a la Comunitat Europea part de la culpa d’aquesta guerra pel fet de no acceptar de manera immediata la seva independència? Quins motius tenia per no acceptar aquesta i sí acceptar-ne algunes altres? Tenia algun interès econòmic o d’un altre tipus en la regió que causés la negació de la seva independència? O són precisament el desinterès en la zona i els prejudicis religiosos els causants d’aquesta negativa? En analitzar les causes o motius que duen a una guerra i la manera amb què es podria haver evitat sempre queden moltes preguntes sense resposta o amb resposta només visible per qui realment vol arribar al fons del problema ja que als mitjans de comunicació només ens ensenyen imatges molt crues i ens diuen el nombre de morts o desplaçats però no fan un anàlisi de les causes i els fets que han portat al conflicte.
Les causes
Kosovo també volia ser independent però a Sèrbia no li agradava la idea. Un motiu podria ser que no volien perdre una província per on ha de passar un oleoducte que donaria riquesa al país. La creació d’aquest oleoducte està dins d’un projecte molt ambiciós que pretén unir físicament i econòmicament part de l’Àsia i Occident mitjançant corredors energètics, autopistes, trens, línies d’alta tensió, per estimular el desenvolupament per allà on passi. Es volen crear 10 oleoductes que, després de recollir el petroli del mar Caspi i del mar Negre, es distribuiran fins a les terminals col·locades a les fronteres d’Europa.
El 1990 Sèrbia va anul·lar l’autonomia de Kosovo i va començar una política d’exclusió contra la majoria albanesa. A partir d’aquest moment la política de Milosevic, representant del nacionalisme serbi, es va anar radicalitzant, la repressió contra la majoria albanesa del Kosovo (80% de la població) era cada cop més violenta i es van començar a produir desplaçaments forçosos de la població. A causa de tot això la convivència pacífica entre albanesos i serbis es va anar deteriorant.
També, l’any 1995, es van firmar els acords de Dayton (impulsats pels Estats Units) per aturar la guerra de Bòsnia Hercegovina, i es va ignorar la realitat que es vivia a Kosovo. Tot això va fer que augmentés la tensió, i que es pogués preveure que aviat hi hauria una altra crisis als Balcans. A més a més l’economia de Iugoslàvia va empitjorar molt a causa de les sancions imposades per la Comunitat Internacional per castigar la participació d’aquest país en diversos conflictes armats als Balcans (un dels quals és el de Bòsnia Hercegovina). Aquestes sancions també van fer que, davant d’aquest «atac» extern, tots els serbis s’ajuntessin per protestar i que, per tant l’oposició a Milosevic es debilités.
És per tots aquests motius que l’any 1998 es va crear l’EAK (Exèrcit d’Alliberament de Kosovo), que és un grup independentista albano-kosovar que comença la lluita armada.
L’exèrcit serbi violava contínuament els Drets Humans, i les matances com la del poble de Racak, el 15 de gener de 1999, van anar augmentant en quantitat i en crueltat. Però qui sobretot feia la feina bruta a les forces militars i policials eren els grups paramilitars com el dels tigres, liderats pel criminal i mafiós Arkan (assassinat el 15 de gener del 2000), que es dedicaven a entrar als pobles on violaven a les dones, torturaven i mataven els homes en edat de combatre, i fins i tot també mataven a dones i nens. Als supervivents els feien entregar tots els marcs alemanys que tinguessin i després els expulsaven del poble.
Però mentre la guerra avançava i els crims i matances s’anaven succeint, Europa i els Estats Units intentaven aconseguir la pau, tot i que, de moment, n’obtenien pocs resultats. El 18 de gener del 99, Milosevic va ordenar l’expulsió del cap dels observadors internacionals a Kosovo, cosa que va fer que tots els acords de pau aconseguits es trenquessin. Van tornar-ho a intentar en el pacte de Rambouillet (23 de febrer 99), que sorgeix després de reiterades matances de civils, la crema de pobles, l’expulsió de la població i els nombrosos enfrontaments amb l’EAK (o UCK). Però Milosevic no va arribar a firmar-lo. Alguns analistes creuen que Milosevic no el va acceptar perquè vulnerava la sobirania iugoslava en establir que les tropes de l’OTAN podrien moure’s lliurement per tota la República Federal Iugoslava i prohibia als avions iugoslaus sobrevolar Kosovo. Un altre motiu perquè no el firmés podria ser que tot i que deia que Kosovo seguiria formant part de Iugoslàvia també deia que al cap de tres anys s’organitzaria una reunió internacional per acabar de resoldre la situació definitivament. Això podria suposar una amenaça per a la seva idea del que havia de ser Kosovo ( que considera el bressol del nacionalisme i la cultura serbis) i Iugoslàvia en general.
El següent pas va ser la retirada dels observadors internacionals de Kosovo, per intentar aconseguir la pau, però l’efecte va ser el contrari, ja que els serbis, en veure que els seus actes no serien gravats ni coneguts per tot el món, van endurir l’ofensiva. Més tard, el 24 de març, l’OTAN, en veure que no podien arribar a cap solució de forma pacífica mitjançant pactes o acords, va iniciar una sèrie d’atacs aeris contra instal·lacions estratègiques i unitats repressores a Sèrbia i a Montenegro. Aquesta ofensiva havia de ser curta però es va allargar per la capacitat de resistència de Milosevic. Els analistes creien que un cop comencés l’ofensiva, Milosevic s’avindria a signar els acords de Rambouillet. Però aquest tenia unes altres intencions ja que el que volia era provocar una ofensiva terrestre en lloc d’aèria que causaria baixes a l’OTAN i que portaria a una fractura entre els aliats cosa que li donaria la victòria. I tot i que hi van haver alguns errors en els objectius de les bombes, finalment la campanya de bombardejos va obligar Milosevic a retirar-se de Kosovo.
El desenllaç
Per tant, el 10 de juny de 1999, l’exèrcit iugoslau va acceptar el pla de pau internacional i el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la resolució 1.244. Aquesta resolució establia que Kosovo passava a ser administrat per l’ONU per un període transitori i que es negociaria amb les autoritats de Belgrad el retorn de l’autonomia (anul·lada el 1990). Llavors, les tropes aliades van entrar al Kosovo. Uns 45.000 homes de la Kfor, que és la força multinacional de pau per Kosovo, van entrar per intentar restablir la pau i evitar enfrontaments.
Però la convivència entre albanesos i serbis de Kosovo és difícil, ja que durant la guerra els albanesos van ser massacrats, algunes vegades fins i tot pels veïns serbis que havien tingut tota la vida. És possible que no es torni a conviure de manera pacífica i sense enfrontaments fins d’aquí a una o dues generacions.
La ciutat més problemàtica i conflictiva del Kosovo és Kosovska Mitrovica, situada al nord de la província. Aquesta ciutat està dividida pel riu Ibar, riu que també separa la població sèrbia (nord de la ciutat) de l’albanesa (sud). La part nord és la que havia patit menys els efectes destructius de l’exèrcit iugoslau i dels paramilitars serbis i, a més a més, hi ha riques explotacions mineres de coure i zinc però, en canvi, la part sud és la que estava més destruïda. Els serbis van anar ocupant la part nord de la ciutat (molts d’ells provinents d’altres zones de la província, d’on han hagut de marxar a causa de la intolerància i la venjança dels albanokosovars) i com que molts albanesos es van veure forçats a abandonar les seves cases durant la guerra, els serbis van anar esdevenint majoria. A més a més els albanesos que hi quedaven després de la guerra, van marxar ja que no se sentien segurs entre la majoria sèrbia després que es produïssin alguns assassinats. O sigui que Mitrovica és actualment l’enclavament serbi més gran del Kosovo. En aquesta ciutat també hi ha un barri denominat Bosnjacka mahala (veïnat bosnià), ètnicament barrejat, on viuen uns 1.500 albanesos, malgrat ser zona de domini serbi. Tenint en compte que a Mitrovica hi ha uns 10.000 serbis i uns 50.000 albanesos, no són gaires els que viuen barrejats.
Un cop finalitzada la guerra, la Kfor (britànics, francesos i nord-americans, en aquesta zona) va començar la vigilància, al costat de la filferrada., per evitar que serbis i albanesos tinguessin alguna mena de contacte que pogués produir enfrontaments. Però és evident que això ha de ser una solució si de cas temporal, ja que no es poden separar indefinidament dues poblacions, siguin de l’ètnia o del país que siguin, perquè crec que la falta de contacte, el no conèixer persones de tot tipus, el desconeixement, fa que es creï més odi i rancor. Però és una possibilitat, la de dividir la província en dues parts, que s’està contemplant. Encara que fer-ho portaria problemes i segurament es faria de manera injusta ja que quedarien les zones més riques del nord en mans sèrbies i les més pobres del sud en mans albaneses.
Però molts serbis estan d’acord amb aquesta separació perquè creuen que si no estiguessin separats haurien de marxar a causa dels atacs de què serien víctimes i també perquè en aquesta ciutat estan situats a la zona més rica (o menys pobra). Alhora hi ha molts albanesos que tenen l’opinió contrària ja que volen tornar a les seves cases, situades al nord, i no poden perquè és la part ocupada pels serbis, i, per tant, preferirien que no hi hagués aquesta divisió. És a causa d’aquesta separació que s’han produït molts enfrontaments (amb víctimes mortals i tot) entre albanesos i serbis, però també contra les forces de seguretat de la Kfor, que són els que representen aquesta divisió i els que no els permeten tornar a les seves cases o moure’s amb llibertat per la seva ciutat.
També és en aquesta ciutat on la Kfor va dur a terme l’operació denominada Ibar (com el riu) consistent en la recerca d’armes tant a la part dels serbis com a l’albanesa. Durant aquests escorcolls s’han trobat diversos tipus d’armes (fusells, llançagranades, granades) així com també uniformes de camuflatge. L’argument dels serbis per justificar la possessió d’armament és la por a ser atacats pels albanesos, tot i que això, en teoria, no és possible ja que estan separats. A més a més es creu que algunes provocacions o incitacions a la violència fetes pels serbis d’aquesta ciutat han estat organitzades per Milosevic. Una altra zona conflictiva del Kosovo és la vall de Presevo, on viuen 75.000 albanesos i on hi ha una gran tensió. Aquesta violència ètnica podria ser controlada per la comunitat internacional però hi ha dificultats a causa d’un dèficit de personal i econòmic. El dèficit de personal és degut a que alguns països han reduït el nombre dels seus soldats.
La tensió és tan forta a tot Kosovo que bandes de netejaparabrises (amb adolescents d’entre 15 i 18 anys) es dediquen a acorralar els no albanesos. Per detectar-los el que fan és preguntar-los l’hora i així s’adonen de l’accent que tenen. És un cas extrem però el que sí que és cert és que l’odi i el rancor estan presents cada dia. El que també és cert és que algunes de les venjances que es produeixen són simplement operacions lucratives dutes a terme amb l’objectiu d’obtenir els béns i les vivendes del serbis i que, per tant, podrien ser temporals ja que quan s’acabi aquest clima o aquesta sensació de que no hi ha control o normes i que tot s’hi val aquests saquejos es podrien acabar.
Un altre problema que en l’actualitat està afectant el Kosovo són les mines antipersona que l’exèrcit serbi va col·locar a la frontera del Kosovo amb Albània. Les van posar per si es produïa un atac terrestre de l’OTAN i en aquests moments estan sent desactivades per soldats de la Kfor de diferents països (entre ells Espanya). Però és una feina que pot durar anys, ja que per desactivar cada mina es requereix molt esforç i concentració, i cadascun dels soldats «neteja» només 100 metres en un dia.
Un fet que podia haver fet augmentar la tensió o l’odi entre serbis i albanesos va ser la mort del ministre de Defensa iugoslau, o més aviat la substitució d’aquest. El ministre de Defensa iugoslau, el montenegrí Pavle Bulatovic, va ser assassinat el dia 7 de febrer en un tiroteig mentre estava en un bar. Bulatovic va tenir un paper clau en les ofensives contra els independentistes albanesos del Kosovo i en la defensa iugoslava davant dels atacs aeris de l’OTAN (primavera 1999). A més a més era un fervent partidari de Milosevic i s’oposava a les idees independentistes dels dirigents montenegrins. Però si Bulatovic era «perillós» pels interessos dels albanokosovars perquè recolzava Milosevic i les seves idees, el seu substitut, el general Dragoljub Ojdanic (fins llavors cap de l’Estat Major de l’exèrcit iugoslau), no es quedava curt ja que el 1999 va ser inculpat, com Milosevic, pel Tribunal Penal Internacional (TPI). Fets com aquest poden fer augmentar l’odi dels albanesos envers els serbis o també poden fer augmentar els seus desitjos d’independència ja que és molt greu que un criminal de guerra com Ojdanic o com Milosevic puguin governar un país provocant només una petita oposició, i a més a més aquesta oposició està dividida.
La situació del Kosovo és dolenta no només per l’odi i les constants revenges que s’hi estan produint sinó també per altres causes: el 75% de la població està en atur i hi ha més de 3000 persones desaparegudes que es creu que són en fosses comunes. El procés de reconstrucció d’un país és lent. Hi ha una gran pobresa a causa de la destrucció de les cases i els béns de la gent. També a causa de la situació d’atur en que es troba gran part de la població, degut, en alguns casos, al tancament de les mines que hi ha al país, que donaven feina a una gran quantitat de persones. Aquests miners ja s’han manifestat en diverses ocasions per exigir la reobertura de les mines. Però per a reconstruir el país, primer hi ha d’haver una reconciliació entre la gent
Un possible camí per aconseguir la reconciliació entre les dues poblacions podria ser l’alliberament sense condicions de tots els albanokosovars detinguts durant la crisi en presons sèrbies. Un altre camí podria ser la detenció i empresonament de Milosevic per genocidi (assassinat, tortura i exili de milers de persones) ja que crec que qualsevol albanokosovar, tenint a Milosevic al poder serà incapaç de perdonar i intentar la reconciliació amb els serbis. També és important refer la societat, organitzar-la, ja que ara al Kosovo l’única força de seguretat és la Kfor. Però crec que no hi pot haver pau sense desenvolupament o amb la pobresa extrema en què viuen actualment, ja que quan existeix aquesta pobresa i la gent té unes necessitats bàsiques que no pot satisfer hi ha conflictes. Per tant crec que ara és un bon moment per ajudar la gent del Kosovo, ajudar-los a reconstruir i desenvolupar el país ja que quan la gent tingui casa i visqui bé no es preocuparà tant de si té un veí albanès o serbi.
Mirant al futur es pot veure que és previsible un nou esclat de violència als Balcans, aquesta vegada a Montenegro. Montenegro s’ha anat distanciant gradualment de Sèrbia, l’altra República amb la qual forma la Federació Iugoslava (1992), després de l’ofensiva de l’OTAN contra Belgrad per castigar la repressió a Kosovo. Ha anat guanyant autonomia en el finançament i la política exterior, i actualment l’exèrcit és l’única institució que comparteixen. Sèrbia ha format unitats paramilitars dins l’exèrcit amb l’ànim de provocar un conflicte amb la policia montenegrina i per aturar els intents de Montenegro de trencar amb Sèrbia. El president de Montenegro, Djukanovic, ha dit que encara és massa aviat per fer un referèndum per a la independència. D’aquesta manera està donant temps a Milosevic perquè consideri la proposta de Montenegro de reforma conjunta de l’Estat. Tot això ens indica que es viu una situació tensa entre Sèrbia i Montenegro i que hi podria haver algun conflicte a la zona, per exemple si Montenegro fes un referèndum i aconseguissin la independència.
| 1980 | El 4 de maig mor Tito Durant els anys 80 hi ha moltes manifestacions i protestes de nacionalistes al Kosovo |
| 1990 | El 23 de desembre s’independitza Eslovènia Supressió de l’autonomia de Kosovo i Vojvodina |
| 1991 | El maig s’independitza Croàcia El setembre s’independitza Macedònia Comença la guerra a Bòsnia Hercegovina |
| 1992 | El 27 d’abril Sèrbia i Montenegro formen la Federació Iugoslava |
| 1995 | Signatura dels acords de Dayton. Independència de Bòsnia Hercegovina |
| 1998 | Creació de l’EAK (Exèrcit d’Alliberament del Kosovo) Es produeixen matances i violacions dels Drets Humans al Kosovo |
| 1999 | La situació al Kosovo s’agreuja. El 23 de febrer es fa la cimera de Rambouillet. Milosevic no accepta les condicions El 24 de març comencen els atacs aeris de l’OTAN El 10 de juny l’exèrcit iugoslau accepta el Pla de Pau Internacional. S’acaba la guerra i entra la Kfor al Kosovo |
| 2000 | Es produeixen enfrontaments entre serbis i albanesos. El 7 de febrer és assassinat el ministre de Defensa iugoslau Pavle Bulatovic |
