Afer iniciat a la tardor de 1894 quan l’estat major francès descobrí una carta anònima que prometia el traspàs d’informació militar secreta als alemanys. Com a autor d’aquesta carta fou acusat i condemnat el capità d’ascendència jueva Alfred Dreyfus (desembre 1894). Les dretes nacionalistes de l’estat llançaren una gran campanya antisemita; però gràcies als esforços del germà de Dreyfus, hom pogué saber que el tinent coronel Picquart havia descobert posteriorment una nova carta, amb la mateixa cal.ligrafia que la primera, escrita per Esterházy, un oficial d’origen hongarès (maig de 1896), el qual fou jutjat i absolt (gener de 1898), malgrat tot. Zola publicà a «L’Aurore» una carta oberta al president de la república (j’accuse), que donà un ampli ressò a la idea de la revisió del procés Dreyfus, però Zola fou processat.
Es produí l’enfrontament entre dretes i esquerres; aquestes encapçalades per Jaurés, constituïren la Lliga dels Drets de l’Home (1898) i els nacionalistes i antisemites, una Lliga dels Patriotes de defensa a ultrança de l’exèrcit.
La revisió esdevingué inevitable quan el tinent coronel Henry, confés d’haver falsificat unes proves contra Dreyfus, se suïcidà, i el govern fou obligat a dimitir per la Cambra de diputats. A Rennes s’obrí el nou procés, que rebaixà la condemna però es negà encara a reconèixer la innocència de Dreyfus (Setembre de 1899). La seva rehabilitació total i la condemna d’Esterházy no es produí fins pel juliol de 1906, després del triomf electoral dels radical-socialistes. El 1930, el coronel Schwartz Koppen, l’agregat militar a l’ambaixada alemanya de París en 1894-97, confirmà públicament que el confident havia estat Esterházy (l’emperador Guillem II, interessat a agreujar la divisió del poble francès, li havia prohibit els anys de l’afer, de dir la veritat).
La injustícia comesa contra Dreyfus va ser el pretext al voltant del qual s’arrengleraran -i s’enfrontaren- les grans idees, les grans forces que han configurat, per bé i per mal, l’Europa del segle XX : la raó d’Estat, el militarisme, el clericalisme, l’antisemitisme, els drets de l’home, els intel·lectuals, la premsa de masses com a mobilitzadora de conciències… A l’escalf de l’afer, acabà de néixer el sionisme, i els socialistes començaren a tocar el poder. França va viure un clima de guerra civil moral, i si el mapa polític de la Tercera República hi resultà capgirat, el cas Dreyfus va marcar la memòria i la cultura cívica dels francesos fins avui mateix.
A Catalunya no es va viure res d’equiparable a l’afer Dreyfus. Ho volgueren ser les campanyes de denúncia de dues injustícies judicials flagrants: el procés de Montjuïc (1896) i la condemna sense proves de Francesc Ferrer i Guàrdia4 (1909), però els seus efectes catàrtics foren molt menors, i en cap dels dos casos no s’aconseguí la revisió de les sentències. Els èmuls espanyols de l’antidreyfusisme -els clericals, els militaristes, els idòlatres de l’Estat-nació, els cavernícoles …- no van ser derrotats en el terreny polític ni en el cultural quan n’era l’hora.
